La directora gerent del FMI, imputada en un cas de corrupció. © Foto WEF, 2013

Text: Juli Amadeu Àrias

La rica paremeologia valenciana, a sovint vinculada a les costums de la vida rural, inclou el següent refrany: “En Sant Martí, mata al porc i beu vi”. Sant Martí, un dels sants més populars del cristianisme, també dona nom en valencià a l’arc de colors que pot apreciar-se en el cel despuix de la pluja i en unes atres circumstàncies en que els rajos de sol travessen minúscules gotes d’aigua en l’atmòsfera. En moltes poblacions de la nostra geografia se celebra la seua festivitat l’onze de novembre, data que solia coincidir en la matança del porc.

Figuradament, se diu d’algú que ‘li aplega el seu Sant Martí’ quan els seus actes, generalment incorrectes o maliciosos, són censurats o motiven un castic. El cas és que no sé per quina raó –que s’entenga ací el sarcasme– m’enrecordava del refranyer en llegir que l’ínclita directora gerent del Fondo Monetari Internacional (FMI), Christine Lagarde, ha segut imputada per un cas de corrupció que es remonta a la seua etapa de ministra d’Economia en el govern de Sarkozy. La causa per la qual està imputada se resumix en la concessió d’una ajuda irregular de 403 millons d’euros a l’empresari Bernard Tapie, pròxim al Govern francés. Sense oblidar que encara conserva la seua presunció d’inocència, per no contar en una condena en ferm, lo cert és que l’assunt no té bona pinta. Pero, en qualsevol cas, la senyora Lagarde s’aferra a la seua cadira en més força que mai.

En l’imaginari colectiu –fòra dels àmbits de l’economía, els governs i les institucions internacionals– les funcions reals del FMI són pràcticament desconegudes. No aixina els escàndals que perseguixen a les seues cares més visibles. Dominique Strauss-Kahn, antecessor de Lagarde, hagué de dimitir en ser acusat de proxenitisme i desviament irregular de fondos.

Ara que la maror planeja sobre Christine Lagarde, volem reconéixer la seua figura a través de declaracions sumament ‘hàbils’ com la proposta de ruduir un 10 % els nostres sòus per a combatre la desocupació i la crisis, mentres ella es pujava el seu un 11 % (fins als 324.000 euros a l’any), o per assegurar que els nostres majors vivien massa, fent difícilment sostenible el sistema. La seua solució ideal, sobre este últim assunt, era que es baixaren les pensions “pel risc de que la gent vixca més de lo esperat”. Aixina puix, li aplegue o no li aplegue el seu porc a l’apreciada dirigent del FMI, estes propostes seran les que la perseguiran i per les quals la recordarem en la mateixa ‘simpatia’ en la que ella volia reduir les pensions i alvançar la mort dels nostres yayos.