Rosita Amores ya ‘posava menta’ en 1965. Foto: © R. Amores.

Rosita Amores i el teatre Alkázar

Text de Juli Amadeu Àrias

En la Valéncia dels anys 60 i del tardofranquisme subjau una atra ciutat oculta que burlava la mixorreria imposta pel règim. Són  els anys dels viages a la frontera francesa per a aproximar-se a l’erotisme del cine que ací es prohibia i respirar un poc de llibertat. Abans de que aplegara el “destape” per a quedar-se, alguns artistes i locals se les ingeniaven per a dur-li al públic espectàculs que escaparen o burlaren a la censura.

Una d’eixes artistes és la supervedette valenciana Rosita Amores. Quan la vaig entrevistar en 2007, per al número 4 de la revista Lletrafaller, la musa de Nules me contà que “havia de dur els trages i les lletres de les cançons a la censura del sindicat, que estava en un primer pis de la plaça de la Reina. Ells ho revisaven tot i si trobaven alguna cosa que no els pareixia adequada per al règim posaven: ‘no correcto’ o ‘anulado’. Era un escàndal”.

La ‘bomba del molino’ tenia un número per a la censura, “molt llimitat”, i un atre per al públic general, “a on podia fer moltes més coses”. Durant les actuacions, si se presentava la censura encenien una llumeneta roja en l’escenari per a avisar als artistes. “Mira per a on, a mi la censura me pillà estant en l’escenari. El regidor vingué a avisar-me i yo ya sabia lo que havia de fer. Pero donà la casualitat que cantant el ‘ponle menta’ se’m trencà el tirant del sostenidor i la gent pensava que se m’anava a caure i se’m vorien les cantimplores. Me posaren una multa de 5.000 pessetes, quan yo cobrava 1.000 a la semana, pero la pagà l’empresa”.

El teatre Alkázar.

Un dels espais mítics en els quals la Amores i uns atres artistes posaren color i ‘menta’ fon el desaparegut teatre Alkázar. Inaugurat en febrer de 1931, l’auditori del carrer del General Sanmartín del Cap i Casal conegué la II República, el franquisme i la Transició. Ademés de dur a escena a Rosita Amores, el Titi o Pedrito Rico, també acollí la representació de teatre en valencià de Maximilià Thous, Melià o Peris Celda, entre atres.

Abans de ser enderrocat en 1991, fea temps que no acollia representacions de burlesque o de teatre. La sala s’havia reconvertit anys arrere en un cine porno. Un dels fars que allumenà les fosques nits d’una ciutat dormida, que sobrevixqué a époques de censura i a diversos règims, no estava preparat per a la ‘normalitat’.