L’Orige del món, de Gustave Courbet. Museu d’Orsay de París (França)

«En mans d’un ric que ho pergué tot en el joc, dels nazis o de l’Eixèrcit Roig, el quadro ha passat ocult gran part de la seua existència»

Text de Juli Amadeu Àrias.

La capacitat de l’art de produir en l’espectador admiració, curiositat i tota classe d’emocions és maravellosament inigualable. La normal evolució de la vida i de la concepció del món té com a conseqüència que una obra desperte sentiments diferents i inclús radicalment oposts en époques distintes. Quànts artistes de totes les disciplines foren menyspreats en vida, tant ells com les seues creacions, i en el pas del temps han segut elevats a la categoria de genis irrepetibles. Reconec que la primera volta que m’aproximí a L’orige del món, este fascinant quadro de Gustave Courbet (1819-1887), m’impactà. Pero l’impacte no fon frut de la mixorreria sino una conseqüència de lo inesperat, de lo desconegut, de lo inexplorat. Visitava el Museu d’Orsay de París en una amiga enamorada de la francofonia i, en una discreta sala de la planta baixa, el descobrírem.

Alguns dels quadros i de les escultures més importants de l’història de l’art, des de l’antiguitat grecorromana, apareixen despullats. No obstant, Courbet marca un abans i un despuix en el nudisme pictòric. Ademés del pèl púbic, lo que més impacta de L’orige del món és la perspectiva triada pel pintor, totalment inèdita, i el fet de traure del quadro les cames, els braços i el cap de la model.

Deixant a banda la primera impressió dels iniciàtics, tant o més fascinant com el quadro m’ha resultat l’història de la pintura i la trayectòria personal del seu autor, al qual desconeixia fins al meu viage a París de 2007. El francés Gustave Courbet és considerat el pare del realisme pictòric, un moviment incomprés per bona part dels intelectuals contemporàneus, característic per sa fonda raïl social. Courbet, com uns atres artistes, fon acusat de ‘antiacedemiciste’ o de ‘obscé’, entre unes atres coses… La corrent realista derivà en el naturalisme, un estil artístic obsessionat en l’estricta documentació de cada detall transmés.

“No només soc socialiste, sino que també soc republicà, i en una paraula partidari de qualsevol revolució i per damunt de tot realiste… realiste significa també sincer en la verdadera veritat”, eixa és la descripció que el propi Courbet fea de sí mateix i, per extensió, de les pretensions del moviment artístic del realisme.

Les vicissituts del quadro.

La sòrt de propietaris i destinacions exactes de L’orige del món s’amaga baix una túnica de misteri i incertea. Segons el Museu d’Orsay, en que es troba l’obra en l’actualitat, el primer propietari fon el diplomàtic turc-egipci Khalil–Bey (1831-1879). Este mecenes, reuní una colecció dedicada a la celebració del cos femení, abans d’arruïnar-se en els seus deutes de joc. Despuix, el quadro podria haver segut trobat per l’escritor naturaliste Edmond Huot de Goncourt i se li acabaria perdent la pista. Ya en les primeries del sigle XX, no se sap exactament cóm, aparegué en una galeria de París, en la qual exponia el baró Ferenc Hatvany. L’obra se n’anà en el baró a Budapest (Hongria), a on supostament permaneixqué fins a la Segona Guerra Mundial. Durant l’enfrontament bèlic podria haver caigut en mans dels nazis i, posteriorment, de l’Eixèrcit Roig, que acabà tornant-se-la a Hatvany. Més tart fon comprada pel psicoanaliste Jacques Lacan, qui mantingué ocult el quadro. A la seua mort en 1981, passà a ser propietat de l’estat francés, en concepte de pagament successori. El quadro estigué inaccessible per al públic fins a 1995. Una història, sense dubte, tan inquietant com L’orige del món.

Vicent Blasco Ibáñez i Gustave Courbet.

El nostre internacional escritor Vicent Blasco Ibáñez, a pesar d’haver naixcut 48 anys despuix que Courbet, s’adcriu al realisme i al naturalisme lliterari. Aixina com el realisme pictòric de Courbet no s’encorsetava en el còdic academiciste, el lliterari fugia del romanticisme imperant. Les dos caents, no obstant, s’aproximaren a la problemàtica del poble pla i els seus autors se comprometeren a la seua manera en la massa obrera, explotada pel triumfant capitalisme lliberal.

Durant la Primera República, Blasco Ibáñez era un chiquet quan s’iniciaren les revoltes cantonals. Ell observava les barricades que els republicans federalistes insurrectes plantaven en el seu carrer de Valéncia (corria 1873). L’activisme polític ocasionà que abdós, Blasco Ibáñez i Courbet, en determinats moments de les seues respectices vides foren perseguits per la justícia i se refugiaren en l’exili: Blasco Ibáñez en França i Courbet en Suïssa.

En 1871, mentres Blasco encara no havia complit els 5 anys, Courbet acceptà participar en el Govern de la Comuna de París, fent-se càrrec de la direcció dels museus parisencs. Quan este Govern fon enderrocat, se li acusà d’haver destruït la ‘columna Vendôme’ dedicada al general Napoleó Bonaparte. La condena ascendia a 300.000 francs de llavors, una quantitat importantíssima per a l’época, i 6 mesos de presó. En acabar la seua reclusió escapà a Suïssa per a evitar el pagament de la multa; allí muigué d’una cirrosis produïda per la beguda.