Rojas Clemente

Figura de Simó de Rojas Clemente en el passeig de les Estàtues del Real Jardí Botànic de Madrit, obra de J. Grajera. © Foto: J.A. Àrias

«Clemente, com Cavanilles, fon un botànic valencià que aplegà a dirigir el madrileny Real Jardí Botànic»

L’imaginari colectiu valencià coloca habitualment a Antoni Josep Cavanilles al cap de la nòmina de botànics ilustres. La seua magna obra Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, en dos volums, és un treball ingent que, encara hui, és de referència obligatòria en diversos camps. No obstant, sense restar-li mèrit a Cavanilles, sobreïx una atra figura: la de Simó de Rojas Clemente i Rubio (1777-1827). Este valencià de Titaigües és menys conegut entre la població valenciana que Cavanilles (no aixina en l’àmbit científic de l’investigació). Un fet este que no minva en absolut la seua rellevància intelectual i històrica.

Simó de Rojas Clemente estudià Teologia, dominant el llatí i el grec. El desinterés real que sentia per la vocació religiosa l’espentà a moure cap Madrit, a on oposità a les càtedres de Llògica i Ètica. Encara que no obtingué la plaça, accedí a realisar una série de substitucions en el Colegio de San Isidro. Atret des de sempre per les Ciències Naturals, en aquell temps començà a assistir a classes de llengües orientals, de Botànica, Química i Mineralogía. Entrà llavors en contacte en personalitats com Cavanilles, Casimiro Gómez o Mariano Lagasca.

Eixes amistats se transformaren en colaboracions per al Real Jardí Botànic de Madrit, creat en 1755 i traslladat al passeig del Prado (l’actual ubicació) en 1774. Clemente fon nomenat bibliotecari en 1805, un any despuix de la sobtosa mort de Cavanilles (qui dirigia l’institució botànica des de 1801). Anys més tart, en 1825, Rojas Clemente també seria reconegut per la seua trayectòria i accediria a la direcció del Real Jardí Botànic; com anys arrere li havia succeït a Cavanilles.

No obstant, ans d’això, Clemente vixqué anys difícils, ya que per la seua adscripció ideològica lliberal i l’agitada realitat social i política del moment, hagué de retirar-se entre 1812 i 1819 en la seua Titaigües natal. En passar la maror, tornà a ocupar la seua plaça en el Real Jardí Botànic.

Els jardins botànics de Valéncia i Madrit.

Tant el jardí botànic de Valéncia com el de Madrit guarden similituts i diferències considerables. Els orígens del de Valéncia (el més antic de tot l’estat) són més remots i nos porten als sigles XV i XVI, encara que en un concepte prou diferent a l’actual, mentres que el de Madrit, com hem vist, s’emmcarca en el XVIII. A pesar d’açò, abdós es troben en el centre urbà, difirenciant-se d’uns atres espais botànics internacionals com els de Londres o Nova York.

Frontera del Jardí Botànic de Valéncia en 1960. Observem el pas del tramvia pel carrer de Quart i, al fondo, l’iglésia de Sant Sebastià. © J. Huguet

El Jardí Botànic de Valéncia, per la seua part, està respalat per l’Universitat de Valéncia i el Real Jardí Botànic de Madrit ho està pel Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). Això sí, siga com siga, més allà dels seus respectius inicis o adscripcions, per al públic general, els jardins botànics són “museus vius”, llocs perfectes per a desconectar de les inèrcies urbanes diàries i conectar en la naturalea i l’història. En el Madrit, per eixemple, es conserva un ciprés en més de 250 anys d’història, ya que formava part d’un antic convent que hi havia abans de que el centre botànic es traslladara allí. Ademés, de forma regular, tant en el de Valéncia com en el de Madrit se realisen exposicions temàtiques, conferències, concerts, presentacions de llibrets i tota una gama d’activitats de divulgació científica i entreteniment educatiu i natural.

El llegat de Clemente.

Malauradament, bona part de l’obra de Clemente no aplegà a ser publicada en vida de l’autor. Pero l’interés que desperta entre els investigadors dels nostres dies ha fet que moltes d’elles hagen vist la llum en anys recents. Un eixemple d’este fet és la seua Historia civil, natural y eclesiástica de Titaguas (Cuadernos de Filología, Anejos, nº 38, Universitat de Valéncia, 2000). Un dels seus treballs més rellevants és la Historia Natural del Reino de Granada, frut de l’encàrrec real de conéixer la riquea natural del Regne de Granada i la Serrania de Ronda. Segons l’autor Raúl Rodríguez, “és en realitat un diari, de caràcter naturaliste, dels viages duts a terme per S. R. Clemente per Andalusia”. També destaca el seu Ensayo sobre las variedades de la vid común que vegetan en Andalucíam, editat en 1807. L’interés de Clemente per l’estudi del raïm donà l’orige, precisament, a l’instalació dels emparrats que encara es conserven en el Real Jardí Botànic de Madrit.

Carrer Rojas Clemente de Valéncia, desaparegut

Desaparegut carrer de Rojas Clemente, cantó en Sant Vicent Màrtir 89, en Valéncia C, 1927.

Per una atra part, l’Índex Internacional de Nom de les Plantes (IPNI, en les seues sigles en anglés) arreplega vintiuna entrades de plantes que porten el llinage ‘Clemente’, en haver segut descobertes, arreplegades i estudiades pel nostre insigne autor. I per al seu recort, ademés, també estan rotulats en el seu nom un passeig del Real Jardí Botànic de Madrit i una plaça en el barri del Botànic de Valéncia, aixina com el mercat i la comissió fallera que es troben en ella. Antigament, en el Cap i Casal, abans de que l’actual plaça portara el seu nom, hi havia un atre carrer, desaparegut en l’ampliació de la plaça de l’Ajuntament en els anys 30, que confluïa en el número 89 de Sant Vicent Màrtir (hui es correspondria en el número 30 d’este carrer). Simó de Rojas Clemente, ademés, també té dedicades vàries estàtues: en la seua localitat natal i en el passeig de l’estàtues del Real Jardí Botànic de Madrit, entre els quatre grans de la botànica, junt a Cavanilles, Quer i Lagasca.