Carrer de Madrit en Belfast (Irlanda). © Albert Bridge, CC.

Text de Juli Amadeu Àrias

Frut de la pròpia experiència i de l’arreplegada per uns atres valencians que viuen o han vixcut en la ciutat del orso i l’alborcer (en castellà oso y madroño) encete en este post un manual de supervivència per a evitar als iniciats cares desencaixades i situacions de confusió, a sovint inclús hilarants, produïdes pel desconeiximent.

1. Els madrilenys no tenen camals.

Si un valencià incaut va a una botiga madrilenya a comprar-se uns pantalons i té la mala sòrt de que no li acopla perfectament la llargària, pot enfrontar-se a un moment embarassòs. Això o lluir la voreta doblegada (ací li diuen dobladillo) durant tota la seua vida útil, lo que no sempre queda be, segons la classe de pantaló de que es tracte. A mi, com no podia ser d’atra manera, em va tocar viure un d’eixos moments dels quals parlava adés, la primera volta que em comprí uns vaquers.

–¿Me puedes coger los ‘camales’? –diguí yo en el provador, front al simpàtic dependent–

–¿Perdón? ¿Qué quieres que te coja? –contestà sorprés el chic, que pareixia ser pròxim a la meua quinta–

–Pues los ‘camales’… mira, me quedan un poco largos los vaqueros.

–Ahhh, lo que quieres es que te coja son los ‘bajos’ –en eixe moment, la cara d’estupefacció la posí yo–. ¿De dónde eres? En Madrid los llamamos ‘bajos’ o ‘perneras’…

Lo primer que fiu en eixir de la botiga fon buscar camal en l’aplicació per a mòvils de la RAE i, efectivament, és una paraula que no està arreplegada, per més que inclús els castellaparlants de Valéncia l’utilisen com si tal cosa. Aixina, en valencià, de la cama deriva el camal i en castellà, de la pierna, la pernera. ¿Haveu sentit en Valéncia ad algú en una botiga demanar que li arreglen  la pernera? Yo, personalment, no.