Retrat de Constantí Llombart (Carmel Navarro) de Ignaci Pinazo.

L’enemistat de Llombart en Llorente

Del llibre Constantí Llombart. Biografia íntima de la col. de Clàssics de L’Oronella, 2006

Text de Ramon Andrés Cabrelles

El disputat càrrec de croniste.

A la mort d’En Josep Maria Torres, croniste de la ciutat, quedà vacant este càrrec i En Hermini Rubio, regidor i gran amic del mestre en qui li unia una sincera amistat, vingué a dir-li que havia de solicitar el càrrec que vacava perque ningú millor que ell podia ocupar-lo en majors mereiximents. A Llombart li abellia ser croniste de Valéncia i redactà l’oportuna solicitut. Fórem a presentar-la i en entrar a l’Ajuntamement –llavors la Casa Consistorial tenia la seua entrada pel carrer de la Sanc– chocàrem en el també edil En Josep Martínez Aloy, qui en saber que el mestre faria esta solicitut li digué:

– Em pareix molt be, amic Llombart; vaig a pujar una atra vegada per a parlar-li a l’alcalde d’este assunt.

L’alcalde era En Josep Sanchis Pertegàs, gran figura, d’aspecte majestuós, en un gran bigot i una llarga i poblada perilla quasi blancs. En vestir l’ostentós i magnífic hàbit de Cavaller del Sant Sepulcre per tal d’anar en la provessó del Corpus, omplia el carrer.

La solicitut quedà presentada en tots els requisits. La vesprada d’aquell dia celebrava sessió l’Ajuntament i en el despaig extraordinari de l’alcalde manifestà la necessitat de proveir el càrrec de croniste proponent per a tal ocupació a En Teodor Llorente.

– Demane la paraula –cridà Hermini Rubio des del seu escany– per a demanar que quede damunt la taula la proposició que acaba de presentar el senyor alcalde.

– ¿En quins motius funda la seua petició?

– En que hi ha una atra personalitat en tants o majors mereiximents que la ya proposta i que també ha presentat una instància solicitant el càrrec de croniste.

– ¿Quàn ha presentat eixa instància?

– Este matí.

– Puix ya es donarà conte d’ella en ocasió oportuna. Entretant queda nomenat croniste de Valéncia En Teodor Llorente i Olivares.

Infructuosament protestà Hermini Rubio fins a esganyar-se. Estava a soles. Resulta provable que encara que s’haguera ajornat la provisió del càrrec el resultat hauria segut el mateix; pero la falta de consideració no hauria segut tan evident.

Llombart creïa trobar en Llorente falta d’afecte cap ad ell. En la seua campanya en pro de la Renaixença de la lliteratura valenciana mai se li havia mostrat propici; i encara que despuix de la creació de Lo Rat Penat havia aplegat a ser la figura més reconeguda d’aquell moviment, el mestre li mirava en recel. Bastava que el croniste de Las Provincias, en ressenyar qualsevol acte en que el nostre poeta haguera pres part, oblidara el seu nom o que el caixiste, en compondre’l, el desfigurara sense advertir-ho, per a fer-li responsable d’estes faltes al director del diari.

– Ya està ací l’elefant: té marcada la llínea fins a on pot aplegar cada u i quan intentes sobrepassar-la te posa la pota damunt i te chafa.

I clar, com que l’elefant es dugué la plaça de croniste pensà el mestre que ho havia fet per a perjudicar-lo. Estos recels eren completament infundats puix En Teodor, que era bo i generós, no tenia perqué menysprear els mèrits de ningú, contràriament es complaïa en reconéixer i proclamar els d’aquells que els tenien de veres. Estos recels els extenia Llombart als qui dirigien Lo Rat Penat per camins distints als quals ell senyalava i per este motiu els increpava i es desavenia en ells.

Un atre biògraf seu diu ad este respecte: “si passeu alguna vegada per baix dels balcons de Lo Rat Penat en un dia de junta i sentiu una veu que crida descomposta i clama contra els mals valencians pel seu meninfotisme i poc carinyo per a la seua terra i parla d’amor a la Pàtria, de regionalisme, de progrés, de glorioses i venerades tradicions, de poesia, de nobles i grans proyectes que honren i beneficien a Valéncia, podeu dir sense temor a equivocar-vos: ‘eixe és Llombart que s’incomoda’”.