El percentage de valenciaparlants serà inferior al 10% en 2050. És la predicció del treball final de grau de Clara Miralles, una estudiant de física. “Si es manté l’actual política llingüística”, afig.

Una enquesta de la AVL (2004) nos mostrava un estat de coses més favorable. Aplicant l’estudi només a les comarques valenciaparlants, un 58,4% de la seua població sabia parlar valencià, i un 42% l’usava de forma exclusiva, majoritària o al mateix nivell que el castellà en el seu entorn familiar.

A soles en que els valenciaparlants de 2014 férem una cosa tan natural com parlar en valencià a nostres fills i a nostres nets, el pronòstic agorer de Clara quedaria reduït a pur malensomi. Més fàcil encara hauria de resultar la gesta, tenint en conte que –teòricament– el valencià és matèria d’examen continuat per als nostres escolars durant tota l’escolarisació obligatòria des de fa més de trenta anys. ¿Qué falla, puix, en la “política llingüística”?

Cap pensar que, per a l’autora de l’estudi, els temps funests en que els pares parlaven en valencià entre ells pero en castellà a la descendència, tornen a aguaitar per la finestra del futur. I que l’ensenyança del valencià no està donant els fruits desijats. Tinc quimera que els tirs no van massa errats.

Seguint la mateixa enquesta, mentres un 48,5 % de les persones majors usen prioritàriament el valencià en la llar, només un 29 % de les més jóvens ho fan. Si analisem l’us llingüístic pares-fills, se troba estabilisat en tendència positiva (36,9 % parla prioritàriament valencià en sos pares, 39,3 % en sos fills), pero sols un 37,8% de les parelles mixtes (valenciaparlant-castellaparlant) usa el valencià en la llar de forma preeminent.

Llums i ombres d’una llengua que té una “mala salut de ferro” i que, si sobreviu durant les pròximes décades, ho farà perque, a pesar de tot, els valencians continuem transmetent-la a les noves generacions com a màxima senya d’identitat personal i colectiva.

En efecte: la motivació instrumental (“que siga útil”) i la motivació integrativa (“que servixca per a integrar-nos i comunicar-nos en la societat sense paréixer foraster”) són dos grans claus per a deprendre un idioma. Pero falta un tercer membre en l’equació, el que falla en la nostra ensenyança reglada: l’estreta relació entre l’idioma i la pròpia identitat ètnica de grup, que resulta definitiva com a factor motivant de l’aprenentage d’una llengua. Simplement, perque és ‘la’ nostra.

La recepta anexionista d’afegir prejuïns sobre el parlar propi –‘vulgar’, per comparació en l’artificiós model ‘normalitzat’– no és la millor manera de fer créixer l’autoestima en la pròpia llengua. Potenciar sense sordines la valencianitat natural i sentimental de l’alumne –valencià o castellaparlant– per a enfortir el lligam entre l’identitat pròpia i la llealtat llingüística al valencià, sí que ho és. Prenguen nota.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 3 d’octubre de 2014.