Segons la Cambra de Contractistes, les licitacions d’obra pública de l’Estat en Valéncia han caigut un 64,4% en els sèt primers mesos de 2014 respecte a l’any anterior. En el restant d’Espanya han aumentat un 104,6%. Els valencians representem el 10,7% de la població de l’Estat pero som agraciats en només l’1,6% de les licitacions.

Si esperem que siga la Generalitat la que ho compense, ho tenim complicat: prou farà la nostra autonomia si conseguix assumir en dignitat els gasts en sanitat, educació i benestar que li pertoquen. Com a mostra un botó: la despesa anual per habitant en servicis socials en Valéncia fon de 196 € en 2013; poca cosa comparats en els 541 € d’Euskadi. A soles les Diputacions i les corporacions locals estan mantenint el tipo, en una seca econòmica que acompanya pel moment a l’inquietant seca hidrològica.

El problema és, naturalment, el sistema de finançació. Descoberta la pólvora, ¿pot fer-se alguna cosa, més allà de la “pataleta” inòcua dels empresaris i les reclamacions retòriques del nostre president?

Perdonen vostés la digressió melancòlica, pero des de la derrota dels agermanats, el geni valencià no pot donar més pena. Ya ho digué el conde-duque de Olivares: «Con los catalanes hago lo que me dejan, con los aragoneses lo que puedo y con los valencianos lo que quiero».

Abolits els Furs del Regne en 1707 i complit el desig de Felip d’Anjou de «reducir aquellos reinos a la uniformidad, haciéndolos gobernar por las leyes de Castilla», el Consell de la Ciutat de Valéncia, en una última llampada de dignitat, encomanà als jurats Blanquer i Ortí que presentaren a les noves autoritats un memorial contra l’abolició. Els jurats acabarien tancats en la presó de les Torres de Serrans i, dos dies més tart, desterrats a Pamplona. Res més se sabé del memorial.

Des de llavors, el valencià d’a peu, acostumat a apanyar-se-les per son conte, poca cosa espera d’una minoria governant que –siga triada per sufragi universal, censitari, digital o insaculació– és vista pel poble com un grup social que busca més salvar les pròpies posaderes ans que passar a l’història, com Vinatea o Blanquer, per representar els interessos de la colectivitat: a on tocara i en les conseqüències que foren menester.

No nos sorprenga, puix, que, mentres molts comprengam la superioritat filosòfica de “viure junts i units”, pocs entengam que els valencians sigam autònoms per a pagar pero no per a ingressar; mentres vascs i navarresos, alegant idèntics drets històrics que els que Blanquer i Ortí defengueren infructuosament en 1707, puguen gojar d’un autogovern fiscal que repercutix tan positivament en el seu nivell de vida.

Fer partidisme d’est assunt –que és distint de fer Política, en mayúscules– serà el major erro que els polítics valencians puguen cometre. Canviem la deriva històrica, tots junts i d’una volta per totes. Perque nos va la vida.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 26 de setembre de 2014.