Per una identitat valenciana compartida

L’història de la Senyera és tan fascinant com desconeguda. El ‘privilegi de la corona’ que Pere el Cerimoniós otorgà a Valéncia en 1377 per a premiar l’exitosa llealtat dels nostres antepassats davant l’invasió castellana de Pedro el Cruel, pronte passaria de l’escut a la bandera. Brodada la corona al ‘cap sobirà’ de les barres del seu senyal familiar, sobre el blau de les banderes victorioses d’Aragó, el nou disseny purament valencià s’estendria com la pólvora en el nostre gloriós sigle XV: numerosos testimonis escrits i gràfics ho mostren.

Entre totes les banderes valencianes de llavors, una, la Real Senyera, la que els Furs obligaven a tots els hòmens a seguir per a assegurar la defensa del Regne i les seues llibertats, sobreeixiria sobre les demés. Afegit el Rat Penat en la cimera –el mateix drac de l’escut personal del rei En Pere–, el seu especial simbolisme no l’abandonaria jamai.

Ya fora com a bandera de guerra o com a bandera de pau, en les processons cíviques que, per Sant Donís i Sant Jordi, provocaven un alt en l’atrafegada i dura vida dels valencians de llavors, l’ensenya mai podia abatre’s: ni fent-la desfilar, ni eixint fòra de les muralles, ni traent-la per la finestra de la Casa de la Ciutat.

Arribà la Guerra de Successió, i les noves autoritats borbòniques determinaren que la Senyera –“las armas del reyno y ciudad”– fora desmontada i tancada en una arca de tres claus. Un atre símbol de les llibertats perdudes. Serien els renaixentistes, en l’historiador Vicent Boix al cap, qui rescatarien la seua memòria i tornarien a expondre-la al públic en la casa consistorial.

Aplegat el XX, en les reivindicacions valencianistes a flor de pell, la Senyera seria el símbol no discutit –llevat de desficiosos infinitesimals– de dretes i esquerres, regionalistes i nacionalistes, monàrquics, republicans i carlistes, valencians de Castelló i d’Alacant, fins que una atra guerra incivil tornà a interrompre la natural continuïtat de la nostra història.

Ahir, la Senyera de 1928, facsímil de la de 1596, tornà a desfilar. En un recorregut distint al foral, i en un portador també diferent –el Justícia Criminal abans, un regidor del consistori en l’actualitat–, pero en un mateix cerimonial i espirit, que dona ferment i rent a la nostra continuïtat històrica.

Haurem vist desfilar junt ad ella a ideologies que fa no tant, quan només la societat Lo Rat Penat sostenia la celebració de la processó, renegaven –per motius ben diferents els uns dels atres– d’un símbol que hui enarboren en fruïció. Pura hipocresia per a uns, triumf i recuperació de la transversalitat simbòlica de la bandera, per a uns atres. Potser un poc de cada. ¿Guanyarà la valencianitat, a pesar de tot, en esta agobiant partida d’escacs? Mentres dure la partida, treballem, persistim, raonem, i donem a llegir a l’indecís, i informem al desinformat. Valéncia ho mereix.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 10 d’octubre de 2014.

Advertisements

digues la teua…

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s