El dissabte es celebrà una Fira d’Entitats Culturals Valencianistes en l’esplanada de la Plaça de Bous. No deuria ser res especial, si no fora per la percepció de que la causa valencianista portava anys immersa en una espiral d’autodestrucció i ‘outsiderisme’ social.

Escomencem per definir això de “causa valencianista”(ai, mare). Segons el Diccionari General de la RACV, ‘valencianisme’ vol dir “amor i conreu de les coses valencianes” i també “moviment polític o cultural que propugna el reconeiximent de la nacionalitat valenciana i la defensa dels interessos valencians”. Òbviament, el valencianisme vol dir això… pero també moltes atres coses més, que no caben en un diccionari.

Perque el dilema no està tant en l’amor, el conreu o la defensa dels interessos i les coses valencianes. Està en la definició de ‘quins són’ realment els interessos i les coses que nos caracterisen. Clar: si és que els valencians nos caracterisem realment per alguna cosa que nos distinguixca dels demés pobles de l’entorn…

Com a mostra, un botó: Compromís. Un partit que aspira a governar la Generalitat, i que usa l’etiqueta ‘valencianista’ com manen els cànons tradicionals: “els nostres són els únics valencianistes, i no n’hi ha més valencianistes que els nostres”. Fa no massa dies, el seu Síndic se despachava ben a gust en la centenària Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que ha rebut enguany la Distinció de la Generalitat. La RACV, per a Morera, “ha treballat per a destruir-nos com a poble”, “ha contribuït a reviscolar el conflicte llingüístic”, “dividix a la societat valenciana”, i respon als desijos d’un “electorat ultra”. ¿Valencianisme ‘de construcció’ o més be ‘deconstruït’? ¿És 2014 o 1980?

Quina tristor, la que estes paraules causen en persones que, com el que els parla, usem altruistament el nostre escàs temps lliure colaborant en eixa i en unes atres entitats. Precisament, per a construir valencianitat i resoldre el conflicte llingüístic de manera justa i valenciana: des d’uns criteris cívics i lliurepensadors, llunt del dogma i l’imposició doctrinària.

Pero no hi ha mans. Demanem tolerància al discrepant i recolzament al procliu i, com a resposta, els uns nos despelloten a base d’exabruptes, i els atres nos afalaguen en bones paraules i pocs fets. Tots nos diuen lo que som, pero pocs nos deixen dir lo que volem ser. ¿Ignorància supina, o pur principi de desfiguració i simplificació de l’adversari, de vulgarisació de la propaganda, de distracció social?

Be que sabem tots que hi ha valencianistes de dretes i d’esquerres, regionalistes i nacionalistes, religiosos i agnòstics, del nort o del sur. Posem-los-ho difícil, per tant, ad estos experts en embolicar al personal, i tornem-los al solc. La nostra força està en la nostra varietat: som poble, som plurals. I serem valencianistes fins que, aplegat el dia, tornem a ser valencians en plenitut.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 24 d’octubre de 2014.