No fa molt conversí en una persona que, per la seua extracció ideològica i les seues obligacions professionals, yo enquadrava d’entrada en les antípodes de la meua manera de comprendre la realitat llingüística i cultural valenciana. La seua identitat, òbviament, queda en l’anonimat; pero no puc resistir-me a desvelar alguns detalls de la conversació.

Se queixava el bon home que des d’àmbits universitaris –ocupats, alguns d’ells, per amics personals seus; relatava en amargura– s’havia ningunejat una rigorosa investigació seua que trencava alguns dels ‘inamovibles’ esquemes historiogràfics d’una época determinada del nostre passat. Una época que no és, ademés, de les més ‘conflictives’ des del punt de vista identitari.

El ninguneig al seu estudi es completava, de rebot, en un atre ninguneig –induït per un prejuí infundat, o per un esquema mental rígit i quadriculat– cap a determinat lliterat, protagoniste del seu treball d’investigació. Un lliterat que, per als rogles universitaris susdits, “usava un valencià no normatiu i, per tant, havia contribuït a la destrucció de la nostra llengua”. Motiu suficient, aparentment, per a que la seua figura quedara sepultada per la pols i fora agranada pel vent implacable de l’història. Penosa justificació que fea que el meu interlocutor tornara a indignar-se i a clamar contra l’ignorància (¿o mala fe?) d’aquells que haurien donar eixemple de lo contrari.

Tenint en conte que el lliterat en qüestió escrigué gran part de la seua obra escrita en llengua valenciana (i que ho feu molt abans de que qualsevol plantejara que el valencià havia de contar en una normativa concreta, fora la que fora), no cal dir que la miopia de tals ‘àmbits universitaris’ és supina, i mereix la reprovació de qui aspira a una universitat objectiva, lliure de prejuïns i de manipulacions ideològiques, i a on la llibertat d’expressió i de càtedra és irrenunciable.

Pero per desgràcia, ¿per qué no nos estranya? Salvant tota generalisació –injusta per naturalea–, direm alt i clar que un fil deplorable de vergonya i censura ideològica unix, sense solució de continuïtat, actituts com la resenyada i unes atres infinitament més greus: des de l’eixida de la nostra universitat –atropellada i per la porta de darrere– de sabis com Antonio Ubieto o Amparo Cabanes, en els anys més terribles de la transició, a la prohibició, fa pocs dies, d’un senzill acte d’homenage a la figura de sant Vicent Ferrer en La Nau –prèviament autorisat pel vicerrectorat–. Un homenage organisat per un atre sabi dels nostres dies, José Francisco Ballester-Olmos: un cavaller en totes les accepcions de la paraula, a qui estes actituts deuen de ferir-lo en lo més fondo del seu cor.

Digué sant Agustí que “la supèrbia no és grandea sino unflor; i lo que està unflat pareix gran pero no està sà”. Fet el diagnòstic, ¿trobarem mege que cure esta unflor insana? Esperem.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 5 de decembre de 2014.