Les notícies d’un resorgiment de la violència sectària en el fútbol enllacen en un debat local reviscolat fa poc en les rets socials: la presència de simbologia fascista en la processó del 9 d’octubre. Fets deplorables dels que tots nos avergonyim i contra els que cal actuar decididament. Perque la violència física contra el diferent o el discrepant és inacceptable, i perque la violència simbòlica és sempre la seua precursora.

Tots tenim clar que no es pot confondre l’acció de certes bandes criminals en la sana afició al fútbol. Igualment, l’aparició d’un malalt mental o de quatre exaltats portant símbols fascistes no pot ser confosa en l’expressió de sana i sincera valencianitat dels milers de participants en la centenària processó valenciana.

Per desgràcia –i ya centrant-nos en el cas valencià– no falta qui, expressament o subliminalment, intenta relacionar la presència inacceptable d’eixos símbols en l’ideologia de tots els ‘blavers’ (en eixe terme) que participem, any darrere d’any, en l’històrica marcha.

El diccionari de la AVL definix ‘blaver’ com a “partidari del blaverisme”, i ‘blaverisme’ com a “moviment social i polític que reivindica per a la Comunitat Valenciana uns signes d’identitat (llengua, cultura i bandera) privatius i diferenciats dels de Catalunya.” En este punt, a un observador desconeixedor del cacau identitari valencià li sorprendrà que dit concepte necessite una paraula que el denote expressament. Com li sorprendria que calguera crear una paraula anàloga per a calificar als defensors d’uns símbols andalusos diferents dels murcians, o uns d’asturians diferents dels gallecs.

El diccionari de la RACV, més clar i expeditiu, definix ‘blaver’ com a “despectivament, valencianiste”. Simplement com lo que és: un insult que usen alguns per a calificar a persones en distinta manera de pensar.

Per fortuna, van quedant periclitats els temps en que, fruit de l’intolerància i l’ignorància, colectius estigmatisats com els homosexuals o les persones en síndrome de Down eren calificats en epítets ofensius i pijoratius. Pero el terme ‘blaver’ i derivats, en contra dels temps i de la raó, campeja encara sense control i en gojosa displicència en certs rogles, revestits d’un contradictori halo de progressisme i modernitat. Els mateixos, sorprenentment, que com molts atres –i fan be– s’escandalisen quan se mostra públicament algun símbol nazi: algun símbol d’aquells que basaren la seua ideologia en l’odi al discrepant, i la seua propaganda en la difamació i la simplificació interessades de l’adversari.

En esta llògica insana s’eduquen encara no pocs jóvens, influïts pel prejuí d’uns majors desinformats o en molt mala fe. Inclús des de la discrepància ideològica, la convivència pacífica és el major valor de la nostra societat. I la violència verbal és també precursora d’atres violències més inquietants. Tallem-les de raïl.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 12 de decembre de 2014.