Les declaracions de Vicente Boluda clamant per l’aparició d’un partit valencianiste han gojat de certa repercussió. “Si ahogan y aprietan la soga como ahora, nacerá el sentimiento” per a que l’electorat reclame un partit d’estes característiques. “Algo nuevo” i preferiblement nacionaliste, si aixina “me dan todo lo que al País Vasco”.

Cabria preguntar-se, en primer lloc, qué ha fet la classe empresarial valenciana els últims anys per a recolzar (o impedir) la possibilitat de resorgiment d’un partit d’estes característiques… Salvant això, i en enèsima voluntat de fer propòsit d’esmena, s’ha de partir d’una anomalia política genuïnament nostra: un centre esquerra sentimentalment poc valencianiste (i en tendències catalanistes) i un centre dreta escassament format en valencianisme (i en tendències castellanocentralistes). En totes les admirables excepcions que es puguen trobar en una i atra banda. Pero l’elector valencià s’ha hagut de debatre entre opcions polítiques no massa abellidores i manifestament coixes que, al remat, l’obligaven a triar si volia més a son pare o a sa mare (políticament parlant).

En esta situació, segurament hi ha espai per a un nou proyecte com el que apunta Boluda. Sempre que conseguixca evitar tot lo perniciós que l’imaginari popular–injustament, o no tant– creu que provocà l’afonament del “valencianisme polític” tradicional.

A saber. Escorament cap a tendències ultraconservadores o castellanisadores (que ademés alimenten la caricatura que del valencianisme tricolor oferix el catalanisme local). Construcció d’un discurs que només els irreductibles prèviament convençuts podem entendre, en lloc de fer-ho per a la societat valenciana de 2015, a quaranta anys vista de la de 1975. Personalisme ridícul i exasperant. Discussions bizantines. Escassa formació dels candidats. Poca capacitat per a propondre un nou model econòmic i social, més allà de les infraestructures, el turisme i el proteccionisme econòmic. Confusió entre el tiró d’un líder en carisma, i el ‘ordene i mane’ en el que u diu qué ha de fer i els demés obedixen. Tindre més volença per ostentar un càrrec polític que per ser coherent en el programa electoral en que s’han presentat a les eleccions. Parlar de valencianisme polític i a continuació demanar retallar les competències autonòmiques (¿no era Lizondo el que reclamava en el Congrés un concert econòmic com el dels vascs per a Valéncia?). Repetir esquemes del passat i no renovar-se en fondo i forma.

Tot un decàlec de lo que hauria d’evitar tot partit valencianiste digne de tal nom i que pretenga conseguir un mínim recolzament electoral. Per sòrt, des de l’àmbit valencianiste moltes persones s’han aplicat el conte i porten treballant des de fa temps per “algo realmente nuevo”. Aixina que fixe’s be, senyor Boluda, perque igual lo que vol ya existix, i sols necessita d’un espentonet final.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 19 de decembre de 2014.