Valencianisme polític

Les declaracions de Vicente Boluda clamant per l’aparició d’un partit valencianiste han gojat de certa repercussió. “Si ahogan y aprietan la soga como ahora, nacerá el sentimiento” per a que l’electorat reclame un partit d’estes característiques. “Algo nuevo” i preferiblement nacionaliste, si aixina “me dan todo lo que al País Vasco”.

Cabria preguntar-se, en primer lloc, qué ha fet la classe empresarial valenciana els últims anys per a recolzar (o impedir) la possibilitat de resorgiment d’un partit d’estes característiques… Salvant això, i en enèsima voluntat de fer propòsit d’esmena, s’ha de partir d’una anomalia política genuïnament nostra: un centre esquerra sentimentalment poc valencianiste (i en tendències catalanistes) i un centre dreta escassament format en valencianisme (i en tendències castellanocentralistes). En totes les admirables excepcions que es puguen trobar en una i atra banda. Pero l’elector valencià s’ha hagut de debatre entre opcions polítiques no massa abellidores i manifestament coixes que, al remat, l’obligaven a triar si volia més a son pare o a sa mare (políticament parlant).

En esta situació, segurament hi ha espai per a un nou proyecte com el que apunta Boluda. Sempre que conseguixca evitar tot lo perniciós que l’imaginari popular–injustament, o no tant– creu que provocà l’afonament del “valencianisme polític” tradicional.

A saber. Escorament cap a tendències ultraconservadores o castellanisadores (que ademés alimenten la caricatura que del valencianisme tricolor oferix el catalanisme local). Construcció d’un discurs que només els irreductibles prèviament convençuts podem entendre, en lloc de fer-ho per a la societat valenciana de 2015, a quaranta anys vista de la de 1975. Personalisme ridícul i exasperant. Discussions bizantines. Escassa formació dels candidats. Poca capacitat per a propondre un nou model econòmic i social, més allà de les infraestructures, el turisme i el proteccionisme econòmic. Confusió entre el tiró d’un líder en carisma, i el ‘ordene i mane’ en el que u diu qué ha de fer i els demés obedixen. Tindre més volença per ostentar un càrrec polític que per ser coherent en el programa electoral en que s’han presentat a les eleccions. Parlar de valencianisme polític i a continuació demanar retallar les competències autonòmiques (¿no era Lizondo el que reclamava en el Congrés un concert econòmic com el dels vascs per a Valéncia?). Repetir esquemes del passat i no renovar-se en fondo i forma.

Tot un decàlec de lo que hauria d’evitar tot partit valencianiste digne de tal nom i que pretenga conseguir un mínim recolzament electoral. Per sòrt, des de l’àmbit valencianiste moltes persones s’han aplicat el conte i porten treballant des de fa temps per “algo realmente nuevo”. Aixina que fixe’s be, senyor Boluda, perque igual lo que vol ya existix, i sols necessita d’un espentonet final.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 19 de decembre de 2014.

Advertisements

digues la teua…

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s