Els campaners en la tradició valenciana

«Les campanes formaven part de la vida diària del poble valencià»

Vicent Mesa, de l’associació de Mestres Campaners

VICENT_MESA_2

 

Vivim en una societat plenament tecnològica i pensem que, en un clic, tenim accés a tota l’informació que pogam necessitar. No anem a restar importància a les ventages que internet aporta a les nostres vides, pero moltes de les tradicions valencianes –que temps arrere eren totalment quotidianes– hui ocupen un discret coneiximent entre la ciutadania. Per ço, nos aproximem a l’associació de Mestres Campaners i entrevistem a un dels seus més actius –i antics– membres: Vicent Mesa.

Esta entitat recorda i ret homenage a mestres tradicionals com ara els germans Enric Pla –campaner del Micalet– i Paco Pla–campaner de Santa Mònica, Sant Sebastià i el Salvador–, Francesc Mas Gadea –Sants Joans–, Vicent Belenguer –últim campaner de Sant Nicolau– i Enric Martin Diego –últim campaner tradicional de Valéncia i campaner titular de Russafa fins a 1990–. ¿Coneixeu ‘la Matahòmens’? ¿Sabíeu que fins al sigle XIX hi havia un toc per a tancar les muralles de Valéncia. Vicent Mesa nos adinsa en el mon de les campanes i els campaners en esta entrevista i recorda que esta afició tradicional no té per qué estar necessàriament vinculada a les creences religioses actuals dels valencians.

¿Cóm deprengué l’ofici de campaner? Estiuejava en Llíria i teníem una caseta en el barri antic. Des d’allí se vea el campanar de la Sanc i, de menut, me cridava molt l’atenció. Un dia me pugí al campanar i me quedí alucinat en vore l’espectàcul que eren les campanes. ‘El perrero’ m’ensenyà a tocar-les. En Valéncia vivia en el Carme i ahí tenia totes les torres prop de ma casa. Sobre 1973, sense conéixer a ningú, pugí a Sant Nicolau. Ahí estaven Vicent Belenguer i Paco Pla (campaner de Santa Mònica). Al contrari que les de Llíria, eixes encara tenien la truja. La primera vegada me deixaren tocar una chicoteta. Més tart me deixaren tocar una de 350 Kg. Paco Pla me deixà tocar ‘el Colau’.

¿Cóm s’ensenyen els tocs? Sempre s’han transmés oralment. Antigament estava el campaner ‘mestre’ i el ‘deprenent’. La descripció de La Consueta és molt complicada d’entendre si u no està molt adinsat. En la pràctica, se solia deprendre en el campaner. En el meu cas, per eixemple, entre 1978 i 1979 graví els tocs festius tradicionals de Llíria i, en posterioritat, els de Russafa. Estiguí ajudant a Martín Diego durant anys, fins que s’electrificaren les campanes en 1994.

¿Per qué decidiren constituir-se en associació? Fins a 1989 havíem anat al nostre aire i, llavors, férem per regularisar una activitat de vida i visibilisar-la. Des de l’associació de Mestres Campaners començàrem a arreplegar i investigar els tocs. En l’espirit de la nostra entitat estan els qui nos deixaren. Ad ells, als grans mestres desapareguts, està dedicat el nom de la nostra associació.

¿Quines tècniques existixen a l’hora de tocar les campanes? Una cosa són els vols (rodar les campanes a 180 graus), que són els tocs festius, i una atra els repics. O no se mou la campana o se fa una combinació de redobles i de vols. El vol és més perillós pero més senzill. Antigament hi havia més sons de repics.

Les campanes solen tindre nom, ¿quí els posava i en quin criteri? En el cas dels campaners, que és lo que nos pertoca, cal dir que lo que ells posaven era malnoms a les campanes. Per eixemple, a la gran de Sant Nicolau li dien ‘la Bova’. ‘Morlanes’ eren les chicotetes i ‘Senys’ les grans. A la gran de Sant Esteve li dien ‘el Tauló’ (que durant un temps se pergué i més tart se pogué recuperar). Al ‘Jaume’ del Micalet li dien ‘la Plorona’. A l’hora de treballar en elles se distinguien per categories: la gran, la mijana, la tercera, la quarta o ‘tiple de portal’ i els tiples dins del campanar (entre bigues).

¿Hi ha risc de que se perga la tradició de tocar les campanes?

Sempre que hi haja grups de persones interessats en recuperar, preservar i difondre les nostres tradicions no es perdrà. És cert que la tradició de les campanes ara no té un sentit pràctic (com ho tingué antigament). Des dels anys 50 començà a perdre’s este sentit pràctic. A sovint, se llevà la truja de les campanes (moltes del sigle XVIII) i, en el seu lloc, posaven un aparell de ferro industrial. Malauradament, moltes d’eixes truges se cremaren i se pergueren. Ara s’electrifiquen en truges de fusta, que són més compatibles en el toc manual. En qualsevol cas, nosatres no nos frenem perque nos trobem truges de ferro. Ademés, en recuperar la tradició del toc de campanes fem un important treball de vigilància, i avisem quan trobem alguna cosa que no està correcta o que pot supondre algun perill.

En plena era d’internet, costa pensar que temps arrere les campanes s’utilisaven com a mig de comunicació, pero abans servien per a donar notícies, ¿no? Igual que se donava el bando, si hi havia alguna emergència el sereno fea sonar la campana. Abans, hi havia una corda que aplegava fins al carrer i estava tancada en una caixa en clau (per a evitar que algú poguera fer una gràcia). També, per posar un atre eixemple, fins al sigle XIX hi havia un toc per a tancar les muralles. Cal pensar que ans no hi havia tecnologia, hui és més una qüestió artística i sentimental.

Hi ha tocs per a difunts, per a dies de festa, tocs de cor, d’avisos… ¿se toquen igual en tots els llocs? Ací hi ha diferències entre pobles. L’inici, això sí, és sempre el mateix: tres trancs (si és home) i dos (en el cas de les dònes). Com ha passat històricament en molts àmbits de la vida, les campanes eren més vistoses en funció de la classe social i del sexe. En este sentit, no era un món alié del classisme i del masclisme.

¿Quànta gent cal per a tocar les campanes? Depén de cada iglésia. En Sant Llúcia (Valéncia), una persona toca les dos. En els Sants Joans caldrien, com a mínim, 8 persones. En general, la mija podria ser de 6 persones. En les parròquies de Valéncia van des de les 4 a les 8 campanes.

¿Els campaners requerien una formació específica o les podia tocar qualsevol? La formació que necessitaven era l’experiència, el temps i tindre trellat. Molts dels campaners tenien un atre ofici, ademés del de campaner. Pero necessitaven, com dia, dispondre dels temps suficient i tindre trellat. En Santa Catalina, a una de les campanes li dien ‘la Matahòmens’… La pràctica, l’interés per deprendre i tindre responsabilitat era fonamental per a evitar incidents o morts. Les campanes són cosa séria, no són un joc. Se pot fruir pero no jugar perque en voltejar-les són perilloses. Cap a 1910, en Santa Creu li digueren al campaner que no pujara per una forta tronada. No feu cas i li caigué un llamp. En eixos casos, és recomanable baixar lo més pronte que es puga.

I hui en dia, ¿quí pot ser campaner i cóm se forma? Hui s’interpreta lo que feen els campaners tradicionals. Qui realment estiga interessat pot contactar en entitats com la nostra. Vullc afegir que disponem de dos segurs: un d’accidents i un atre de responsabilitat civil.

Per posar un eixemple que la gent puga entendre fàcilment, ¿hi ha diferències entre el toc de campanes del Micalet respecte al de qualsevol atra iglésia? Antigament, en el Cap i Casal, hi havia 14 parròquies més la Sèu. El Micalet sempre ha tingut 11 campanes (front a les entre 4 i 8 de mija). L’estructura dels tocs era similar. Això sí, en més varietat en el Micalet, que era la referència. Pero no dirigia o manava sobre els campaners sino respecte als tocs. Per eixemple, en el Corpus el Micalet dirigia el començament i la fi del restant de campanars.

¿Hi havia alguna relació entre els campaners antigament? Tots se coneixien i hi havia rivalitat entre ells. En ocasions, i sempre dins d’un orde, feen porfies. També se criticaven molt entre els uns i els atres…

¿El poble sabia distinguir els tocs? Antigament, en un poble tots els habitants tots els distinguien i en Valéncia ciutat la majoria. Era un sò que sentien tots els dies i formava part de la seua vida diària. Per eixemple, en Llíria els llauradors estaven pendents de les campanes per a almorzar, per a dur als chiquets a escola, etc.

¿Se pot ser aficionat a les campanes al marge de la religió? Per descontat. Se pot ser aficionat, a l’igual que un músic que interpreta música religiosa sent agnòstic…

¿Qué opina de l’electrificació de les campanes? És un mal necessari, un servici. En tot cas, no les electrificaria totes sino parcialment.

No tocar-les, ademés de perdre la tradició, ¿pot supondre algun perjuí per a la vida i la conservació de les pròpies campanes? Mentres no se toques poden estar sigles sense caure’s. No obstant, s’han de vigilar en freqüència perque sempre suponen un risc. Passa igual com en el cas de les cornises.

Advertisements

digues la teua…

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s