“Ya sé que als aymadors de aquesta llengua / nos diuen dels sepulcres cortesans; / adoradors de un sol que entre celages / de fatidichs colors ponentse vá.”

Aixina resa un poema (“La meua llengua”) de Feliu Pizcueta, primer president de Lo Rat Penat. Un atre ratpenatiste fundador, Constantí Llombart, solia referir-se al valencià en l’expressió ‘la morta viva’. Un idioma virtualment difunt per als que manaven –en la política, en l’economia, en l’alta cultura–, pero ben viu tant en la boca del poble com en la ploma dels ‘aymadors de les glòries valencianes’ que lluitaven per la seua recuperació.

Hui, als rebesnets d’aquella ‘morta viva’ –que es resistix a anar-se’n a l’atre món– nos queda un llarc treball en eixa mateixa llínea. La llengua valenciana és un mig de comunicació habitual per a dos millons i mig de persones, i patrimoni cultural de primera magnitut dels cinc millons de valencians. A pesar de que una majoria del poble valencià –aixina ho diuen les enquestes del CIS– està convençut de la necessitat de la seua dignificació i perpetuació generacional, aixina com de la seua personalitat diferenciada dels atres idiomes que l’envolten, esta majoria sociològica, recurrentment, no ha tengut la sòrt de vore’s representada políticament de manera satisfactòria.

De fet, hi ha dos minories (de moment) sociològiques que en algun treball anterior hem denominat “castellanòfila” i “catalanòfila”. Els castellanòfils són contraris a la recuperació social del valencià (més allà dels usos rituals i simbòlics: ‘entranyables’ pero ‘pueblerinos’) i els catalanòfils són contraris a que el valencià tinga la consideració de llengua independent i, per tant, a contar en un estàndart clarament caracterisat.

Subconjunts socials que tenen una influència major que la que els otorgaria el seu pes demogràfic, puix significatius membres de les èlits econòmiques, culturals o polítiques valencianes s’adscriuen als mateixos. Conste, no obstant, que hi ha castellanòfils favorables a l’independència del valencià, i catalanòfils favorables a l’aument de l’us real del valencià. De la mateixa manera que es pot ser castellanòfil i catalanòfil a l’hora –eminents polítics/es actuals ne fan gala– lo que representaria, seguint el raonament, l’antítesis absoluta de la valencianitat llingüística.

Note’s, puix, que el valor definitori del valencianisme llingüístic tal com el presentem ací no ve donat pel fet de parlar castellà o valencià (o valencià acatalanat), sino l’actitut positiva que l’individu manté cap a l’us i l’identitat de la llengua valenciana, que podrà evolucionar fàcilment cap a postures més coherents i efectives si es donen les circumstàncies adequades. Vist lo vist, haurà de ser la societat civil, ben organisada, la que duga als seus representants polítics pel bon camí que pergueren fa massa temps: els uns cap a Ponent, i els atres cap a Tramontana.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 3 de juliol de 2015.