«Me pareix una perversió vetar un llibre o un autor per la codificació ortogràfica triada»

Lucas Grao, escritor.

Natural de Valéncia ciutat (1969), és de naturalea escèptica i reflexiva. Apassionat per l’univers bicicleta i d’amples convenciments ecologistes i decreixentistes, fon testic de cóm el creiximent urbanístic i les universitats es menjaven les fèrtils hortes per les que creixqué i jugà de chicotet.

Du des dels catorze anys en l’entorn de les Arts Gràfiques i la Comunicació Visual, en les que ha desenrollat la seua activitat professional, presumint als quarantasset de portar un bon grapat d’anys cotisats. Escomençà escrivint artículs en Llengua Valenciana per a blocs d’internet, per a passar més tart a l’escritura de noveles i relats curts. Vesprades de chiclet, la seua primera novela, fon premiada en 2015 en el certamen lliterari Federic Feases de l’Associació Cultural El Piló de Burjassot.

–Com a escritor i com a ciutadà: ¿a ón creu que escomença i acaba la llibertat d’expressió?

Crec que els llímits han de ser valors com el respecte cap a qualsevol pensament diferent al nostre, junt en l’educació, la tolerància o l’empatia cap als demés, valors que per desgràcia no són massa freqüents.

–En qualsevol cas, ¿troba que la codificació ortogràfica o el model de llengua triat és un motiu vàlit per a vetar un llibre o calificar-lo de ‘sectari’?

Pense que el foment i promoció en l’utilisació del valencià hauria de ser lo important, per damunt del model llingüístic triat. Me pareix una perversió vetar un llibre o un autor per la codificació ortogràfica triada. Respecte de la calificació, si algú aplega a dir que Vesprades de chiclet una obra sectària, senzillament em dona per riure.

–En 2015 obtingué el premi Federic Feases de l’Associació Cultural El Piló de Burjassot, lo que ha supost la publicació de Vesprades de chiclet, en el sagell editorial de Foment de les Lletres Valencianes-L’Oronella… ¿Serà l’obra iniciàtica d’una llarga carrera en les lletres?

Aixina m’agradaria que fora. Vesprades de chiclet me donà la motivació per a acabar la meua segona novela, que fon premiada enguany en eixe mateix certamen. Tinc molts proyectes i sobretot idees per a pròxims reptes lliteraris, o siga, que si no me venç la gossera, en els pròxims anys continuaré escrivint. El punt d’arribada… mai se sap.

–Per cert, l’escritor Aureli López denunciava fa uns dies en prensa l’abandonament institucional d’este històric certamen, ¿quin creu que és el camí per a la desideologisació cultural i llingüística?

L’acceptació institucional d’una normativa valenciana com la de la RACV o d’El Puig seria sense cap dubte un important recolzament. Hi ha països com Noruega, que tenim com a paradigma de valors democràtics, en que conviuen dos normatives en total harmonia. Per desgràcia, des de diferents sectors de la societat valenciana i dels mijos de comunicació, es tracta de fomentar eixa ideologisació.

–Ademés de la Ciutat de Valéncia, l’Horta o el Camp de Túria, en Vesprades de chiclet trobem uns atres escenaris com L’Havana (Cuba) o Bèlgica, ¿a qué respon la selecció per al montage de l’història?

Tot ha segut sobre la marcha. Sent un gran carinyo cap a l’Havana, de la que fruïxc a sovint. És la ciutat en que naixqué la meua dòna i a on viu part de la seua família. Respecte de Charleroi o Huy, encara que són llocs a on no he estat mai, sí són escenaris habituals de corregudes ciclistes, per lo que quadraven a la perfecció en la trama.

–El Falcó Milenari, Han Solo, Leya… ¿Cóm ha influït en la seua vida i en la seua novela La guerra de les galàxies?

Vesprades de chiclet s’escrigué abans de decembre de 2014, quan encara no es coneixia el rodage de l’última película de la saga, per lo que no es tracta d’oportunisme per la meua part, senzillament entrà de forma natural a formar part de la novela. No soc especialment friqui, pero en 1977, en huit anys, aní a vore la primera película de la saga quedant marcat. Crec que per a qualsevol persona de la meua edat ha segut part de la seua vida.

–¿Diria que Vesprades de chiclet està especialment dirigida a un determinat públic, com puguen ser els llectors jóvens o de mijana edat?

És una novela per a tots els públics. En general, per a qualsevol persona que fruïxca en llectures entretingudes i de bon rollo. Crec que seria una bona llectura per a qualsevol curs de la secundària, no se si l’actual conseller d’educació estarà d’acort… [se’n riu].

–Encara que la temàtica siga distinta ¿troba algun paralelisme entre Vesprades de chiclet i Sin noticias de Gurb?

Abdós noveles tenen el mateix objectiu, divertir i entretindre al llector en humor i un toc de sàtira, Sin noticias de Gurb fon en ma joventut llectura de referència i Eduardo Mendoza continua a hores d’ara sent un dels autors més valorats en la meua biblioteca.

–Com a defensor i usuari habitual de la bicicleta, ¿creu que Valéncia està a l’altura?

Per supost, Valéncia oferix als usuaris de la bicicleta unes condicions immillorables per la seua climatologia, orografia i el seu reduït tamany, pese a ser una gran ciutat. Atra cosa són els nostres dirigents, que aposten o no pel foment d’este mig de transport. En este sentit, cal esperar alvanços per part dels nous governants, que de moment viuen de rendes de l’anterior consistori. En un poc de recolzament institucional, Valéncia hauria de ser l’Àmsterdam del mediterràneu.

–Encara que alguns colectius la reivindiquen, ¿quina opinió li mereix que, com a societat, hajam abandonat pràcticament l’horta en la que jugava de chicotet?

Un erro d’eixos que es justifiquen pel progrés. Valéncia i la seua àrea metropolitana podrien perfectament abastir-se d’eixa riquea, obtenint un producte local de km. 0, en una traçabilitat i una calitat controlades. Que el lloc a on jugava de chiquet, pujat a una figuera, siga ara un aparcament jagant per a estudiants universitaris (que be podrien anar en bicicleta, caminant o transport públic) no diu gens bo de nostra societat.

–Des del seu punt de vista, ¿considera simplista o reduccionista l’idea de que els usuaris i partidaris de les Normes d’El Puig són en tots els casos gent de dreta, conservadors i extremistes, com se sol generalisar per part dels qui defenen posicions llingüístiques contràries?

Considere que eixa generalisació, artificiosament malintencionada, és una estratègia contra la llibertat d’expressió i d’elecció… Pero, ¡qué anem a fer!, actualment el lobby catalaniste controla els mijos de comunicació i la transmissió d’eixa idea li dona els fruits desijats. Personalment no m’incloc en cap dels tres grups.

Podeu comprar el llibre Vesprades de chiclet en la web de L’Oronella editorial.