Òscar Rueda: «Colaboració no és sinònim de sumissió»

 

 «Els crítics en la seua gestió no pararan fins que el senyor president de JCF se deixe aconsellar millor i tinga en conte l’opinió dels fallers, en lloc de botar-se els procediments reglamentaris i de moure’s per interessos partidistes o aliens al sentir majoritari del colectiu faller»

Òscar Rueda, President del Casal Bernat i Baldoví.

Natural de Valéncia (1976), és ingenier i professor de llengua valenciana. Ademés de ser el cap del Casal Bernat i Baldoví també és el president de Foment de les Lletres Valencianes, vicepresident de Lo Rat Penat, secretari de l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, aixina com membre de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, entre uns atres càrrecs. És autor dels llibres L’Alambor. 100 reflexions valencianes (L’Oronella, 2016), Senyera valenciana. Símbol de llibertat (L’Oronella, 2013) i ¿Té futur la normativa de l’idioma valencià? (Mosseguello, 2014), com també membre del Consell de Redacció de la revista «Lletrafaller».  Entre uns atres treballs,  ha format part de l’equip redactor de la Nova Gramàtica de la Llengua Valenciana (RACV-Lo Rat Penat, 2015).

—El Casal Bernat i Baldoví, que vosté presidix, és una entitat fallera jove que, no obstant, està conseguint un protagonisme creixent en el món festiu. ¿A qué es deu?

Lo que defenem en el Casal Bernat i Baldoví no és precisament una novetat en el món faller. De fet, la majoria dels nostres membres ya eren ben coneguts en l’àmbit de la festa des de prou abans de fundar-se l’associació. Tal volta la novetat és que ara tot intenta fer-se d’una manera coordinada i en uns objectius clars: construir, conscienciar, defendre, estimular, animar, aünar, sempre des de la convivència i el contrast d’opinions. Tenint el faller d’a peu com a punt d’inspiració, la tradició com a guia segura, i sent accidental per a nosatros quí governa o deixa de governar en les institucions públiques. I això es nota en els resultats: nos hem donat conte de que una part significativa del colectiu faller conecta en eixa valencianitat referencial, tan deixada de la mà de Deu i tan manipulada pels poders fàctics des de temps seculars. Molta gent ha perdut la por a opinar i a dir lo que pensa, i això sempre és positiu.

Realment les falles naixqueren i es feren grans a pesar dels diferents governs municipals de cada época, foren d’un signe o d’un atre, i en això residix part de la seua grandea: és la festa de la llibertat per antonomàsia, de la burla de l’elitisme. En la festa conviuen totes les ideologies, pero es deixen penjades a la porta del casal de cada u.

—¿Cóm valora el recorregut que està tenint El llibret de l’atra falla de l’Ajuntament, editat pel Casal Bernat i Baldoví?

Concebérem a finals de 2015 El llibret de l’atra falla de l’Ajuntament com una acció de protesta front a la negativa del senyor Fuset a publicar els ya famosos versos d’Ampar Cabrera en el Llibre Oficial Faller. En eixa decisió, el Llibre editat per JCF continuava sent oficial pero deixava de ser faller, i calia editar una publicació alternativa que no fora oficial pero sí rabiosament fallera. En dos objectius adicionals: recuperar la tradició dels llibrets de la falla de l’Ajuntament, que fea décades que no s’editaven, i de pas ensajar una interpretació satírica i en vers d’una falla oficial que sol pecar de correcció política i anar escassa de crítica mordaç. Tot, gràcies a la ploma d’una dotzena de poetes festius, socis del Casal, que firmaven en un seudònim, a l’estil d’aquelles grans publicacions satíriques que promogué Bernat i Baldoví.

Per fortuna, la pressió del món faller, representada per una majoria absolutíssima en l’Assamblea de presidents de decembre de 2015, conseguí esmenar l’errada decisió del regidor. Pero El llibret ya estava en marcha, en la seua intencionalitat i la seua càrrega satírica intactes. Repartírem gratuïtament 7.000 eixemplars en les revistes Actualidad Fallera i Lletrafaller, i l’èxit de la proposta nos ha fet repetir enguany en un format més gran, en més autors i en la novetat d’excelents colaboracions gràfiques.

Sabem que El llibret de l’atra falla de l’Ajuntament agradà molt a certes persones eminents de l’actual JCF i no tant a unes atres, pero la bona qüestió és que enguany el consistori s’ha decidit a editar també uns llibrets, esta volta oficials, per a les falles de l’Ajuntament. ¿Casualitat? Si El llibret de l’atra falla de l’Ajuntament ha tengut alguna cosa que vore en la decisió, nos congratulem; pero no pergam de vista que un bon llibret no és només una memòria de festes o un quadernet d’activitats extraescolars. Pot ser també això, pero és molt més que això. En qualsevol cas, convidem als llectors a que es facen en un eixemplar del nostre llibret adquirint «Lletrafaller» o Actualidad Fallera, i a que el comparen en els llibrets oficials. Estic segur de que es tractarà d’un bon contrapunt.

 «La dimissió o l’assunció de responsabilitats són, per desgràcia, pràctiques absolutament insòlites en la nostra classe política»

—Per cert, un aclariment, ¿per quin motiu l’explicació de la falla infantil d’este llibret està en blanc?

[Se’n riu] Com les bones obres d’art, crec que eixa pàgina busca suscitar en el llector una interpretació particular que deixem oberta a l’imaginació de cada u. A voltes no calen massa paraules per a explicar un concepte…

—¿Quànts premis entrega el Casal Bernat i Baldoví a les Falles i quin és l’espirit d’estos guardons?

L’idea de tot premi és estimular actituts que s’entenen com a positives. En el nostre cas volíem potenciar aquells aspectes que unes atres convocatòries existents no cobrien suficientment, tenint com a referència valors com la sàtira, la crítica, l’us de la llengua valenciana i els llibrets en continguts de calitat.

L’Almodí premia l’escena reivindicativa valenciana; el Garrofa busca tornar la dignitat formal i de contingut als cartells de la falla, premiant la millor crítica; i el Renaixença premia l’us normal del valencià durant tot l’eixercici i no com a mera llengua ritual en contexts determinats. Respecte als premis de llibret, junt al premi El Mòle, que reconeix el millor artícul d’investigació (i que enguany va dotat en 1000 euros gràcies al patrocini del Patronat de la RACV), s’unix en esta edició la novetat del premi Narrativa Fallera Jove.

Per últim, tenim les distincions Purna i Flama, que reconeixen, respectivament i simplement, l’us de la llengua valenciana segons la normativa de la RACV en el llibret i en els cartells de la falla. Algú podria dir que una de les nostres principals reivindicacions, que és la no discriminació per raó de la normativa valenciana utilisada, entra en contradicció en este favoritisme cap a les normes d’El Puig. Pero res més llunt de la realitat: en uns moments en els que el poder polític intenta excloure de premis, ajudes i reconeiximents als valenciaparlants que som usuaris de les normes de la RACV, és precís, més que mai, que iniciatives cíviques com la nostra suplixquen esta defecció de l’oficialitat, establint una discriminació positiva cap a una normativa plenament valenciana.

Si per ad alguns això és incomplir la llegalitat vigent, beneït siga eixe incompliment; com beneïts foren els incompliments de la llegalitat que perpetraven els fallers que usaven en normalitat la llengua valenciana en la llarga nit del franquisme. I aixina de ‘illegals’ continuarem, fins que ‘la llei’ se modifique per a que ningú la puga usar com a coartada per a conculcar els drets llingüístics dels valenciaparlants.

—I també estan vostés implicats en les Fogueres d’Alacant… ¿Per vertebració festiva i cultural?

La prolongació de les nostres activitats en la festa germana d’Alacant ha sorgit de manera absolutament natural; molts dels nostres socis són també comissionats o participen activament de la festa de les Fogueres i, al capdavall, les dos festes compartixen numerosos elements comuns. Les dos edicions de premis que hem convocat ya en Alacant han tengut gran acollida, i en el futur continuarem en eixa llínea de colaboració; no a soles en Alacant, sino també en unes atres poblacions que celebren festes del fòc.

L’amic Joan Ramírez, secretari de l’associació, ha descrit molt be en Des del Casal. Oberts al debat faller, el llibre que publicàrem en 2014, eixa “vertebració espontànea” que es dona des de fa anys entre fallers i foguerers, i que ha fet més per la cohesió del nostre poble que moltes ambicioses disquisicions teòriques.

—¿Per qué des d’alguns sectors quan s’ataca al Casal Bernat i Baldoví o als seus membres se diu que són ‘la dreta’, ‘la caverna’ o ‘el búnquer’? ¿Qué hi ha de cert o de fals en això?

Sí: molt puntualment –per fortuna– llegim i escoltem algunes opinions carregades de displicència i menyspreu, pronunciades per persones encantades d’haver-se conegut que creuen no tindre més missió en la vida que explicar lo que són realment les falles a fallers que porten quaranta anys pagant la quota. Açò no és una novetat; en certs sectors socials autoinvestits com a posseïdors de l’única veritat possible, és freqüent aplicar epítets d’esta classe quan els posicionaments d’alguna persona o entitat no quadren en els seus minvats esquemes definidors de l’identitat valenciana.

No negaré que en ocasions els sectors polítics més conservadors han tractat de manipular en benefici propi els naturals sentiments de valencianitat del poble; pero si això ha ocorregut i encara ocorre en ocasions, és en part degut a la desafecció d’uns atres sectors polítics autocalificats com a ‘progressistes’ cap a la cultura popular valenciana, la qual se manifesta, llingüísticament parlant, en una consciència no dialectal de l’idioma valencià. Nosatros saludem que algunes persones d’estos sectors, que tradicionalment han girat l’esquena tant a les Falles com a moltes atres manifestacions de la nostra cultura secular, últimament tornen a interessar-se per la nostra festa; pero els agrairíem que ho feren des del respecte cap a uns atres posicionaments que no coincidixen en els seus i que ademés són àmpliament compartits dins del colectiu faller.

La realitat és que en el Casal Bernat i Baldoví, com en moltes atres entitats cíviques i culturals, no es demana el carnet polític a ningú. Açò és tan obvi que m’irrita haver de dir-ho ací. Qui afirme que des del Casal se fa una oposició sistemàtica ad algun partit o es favorix a un atre, s’enganya o ment delliberadament. Quan se produí el canvi de govern que determinà el mandat democràtic de les urnes, el Casal felicità als nous governants i es posà a la seua disposició per a colaborar en tot lo que fora possible. El problema és que colaboració no és sinònim de sumissió, i això alguns no ho acaben d’entendre. Els posicionaments dels nostres membres eren exactament els mateixos quan eren uns atres els que governaven; tal volta el problema és d’algun atre que defenia una cosa quan estava en l’oposició i una atra ara que governa.

Tots els membres del Casal, en independència de si som progressistes o conservadors, més nacionalistes o més regionalistes, republicans, monàrquics o accidentalistes, compartim l’amor per Valéncia, les nostres tradicions i la nostra llengua, sense complexos ni autoodi. Llamentem que això encara no puga ser comprés per alguns que no entenen atra llògica que la del partidisme polític de bons contra roïns.

 «Si llegim el llistat de “Organisacions comunitàries implicades o representatives” inclòs en l’expedient pel qual se solicitava la declaració de la nostra festa com a Patrimoni Immaterial, Lo Rat Penat ocupa una posició preeminent, com també consta en l’expedient el seu centenari concurs de Llibrets de Falla, que ve celebrant-se des de 1903»

—En una entrevista, publicada fa uns dies pel diari Las Provincias, el regidor de Cultura Festiva de l’Ajuntament de Valéncia, Pere Fuset, assegurava que els promotors de la seua reprovació “no responien a criteris fallers sino polítics i no pararan fins que no canvie el govern”… ¿Qué opina al respecte?

Davant de declaracions com estes, u no sap si riure o plorar. La reprovació és un procediment perfectament reglamentari a través del qual el colectiu faller mostra la seua disconformitat respecte a una acció del president o d’algun membre de la Junta Central Fallera. La motivaren, en particular, dos fets d’especial gravetat: l’obligatorietat, imposta per JCF a les components de la Cort d’Honor, de firmar unes normes denigrants de vestuari i comportament, i el ninguneig per part de JCF als criteris que havia marcat l’Assamblea de presidents per a assegurar la pluralitat en la tria de colaboradors en el Llibre Faller. I la majoria de l’orgue sobirà de decisió de les falles estigué democràticament d’acort en recriminar al senyor Fuset la seua actuació.

De fet, en aquella assamblea, a la que vaig assistir com a públic, no recorde que parlara ningun atre polític que no fora el propi senyor Fuset. Sí que recorde, en canvi, les pressions polítiques prèvies a l’assamblea que reberen alguns fallers per a que retiraren el seu recolzament a la reprovació. No nos confongam: en veritat, els crítics en la seua gestió no pararan fins que el senyor president de JCF se deixe aconsellar millor i tinga en conte l’opinió dels fallers, en lloc de botar-se els procediments reglamentaris i de moure’s per interessos partidistes o aliens al sentir majoritari del colectiu faller. I no pararan siga ell el president o un atre , o siga el seu partit o un atre qui ostente la presidència de JCF. Lo que importa és l’actitut que s’adopta davant de fets com els descrits. És el senyor Fuset qui ha d’explicar-nos per qué ha obligat als presidents a sometre a votació tres voltes en un any l’inclusió en el Llibre d’uns versos que segons ell no llig ningú. O per qué s’ha obligat a les falleres a firmar unes normes de conducta més pròpies de la posguerra mentres ell se posava de perfil o fea com si no s’enterara de res de lo que passava en el seu àmbit directe de responsabilitat.

—¿Augura cessaments o dimissions en Junta Central Fallera per les vàries polèmiques vixcudes o creu que, pel contrari, se tiraran balons fòra?

Rebem informacions contradictòries. Tal volta el Casal Bernat i Baldoví com a associació siga, curiosament, l’única entitat fallera que no haja demanat expressament ninguna dimissió. Els fets són suficientment greus com per a plantejar-se alguna mida com la que vosté indica, pero massa sabem que la dimissió o l’assunció de responsabilitats són, per desgràcia, pràctiques absolutament insòlites en la nostra classe política. Vorem qué passa.

—Com a vicepresident de Lo Rat Penat, ¿qué li pareix que la Societat d’Amadors de les Glòries Valencianes haja segut unilateralment exclosa del comité de seguiment de l’Unesco?

Nos trobem davant d’una exclusió injusta i arbitrària que no pot resoldre’s més que en l’inclusió immediata en eixe comité no a soles de Lo Rat Penat, sino també d’unes atres entitats que també han segut excloses sense més arguments que el criteri particular del senyor president de JCF. No és menester calfar-se massa el cap: si llegim el llistat de “Organisacions comunitàries implicades o representatives” inclòs en l’expedient pel qual se solicitava la declaració de la nostra festa com a Patrimoni Immaterial, Lo Rat Penat ocupa una posició preeminent, com també consta en l’expedient el seu centenari concurs de Llibrets de Falla, que ve celebrant-se des de 1903, com a garant i protector de la lliteratura festiva, que és u dels valors de la festa que l’expedient protegix expressament. Tant per eixos motius com a la vista dels recents conflictes a que havem fet referència en anteriors preguntes, la presència de Lo Rat Penat en eixe comité de seguiment és inexcusable, i l’exigirem en les instàncies que siguen oportunes.

—Fallats els premis del Concurs de Llibrets de Lo Rat Penat se dona la circumstància de que molts dels premiats són membres del Casal Bernat i Baldoví i colaboradors de «Lletrafaller»… ¿Casualitat?

El Casal Bernat i Baldoví aüna a numerosos escritors, poetes i guionistes de falla, i «Lletrafaller» és una publicació que cuida i selecciona molt be als seus colaboradors… No és ninguna casualitat, perque els fins de les tres iniciatives són coincidents en eixe aspecte. I molt que nos alegrem de que aixina siga.

 «A partir de la convocatòria de 2016 és evident que els premis que la Conselleria otorga als llibrets de falla no són representatius de la realitat ni de la pluralitat de la festa»

—¿S’exclou ad algú expressament en el Concurs de Llibrets de Lo Rat Penat o la falta de premis d’alguns crítics respon a un criteri de falta de calitat en la seua poesia festiva?

No s’exclou a ningú. Les bases del concurs deixen clar que l’únic condicionant per a participar és que l’explicació de la falla estiga en vers i en llengua valenciana. Qualsevol composició de qualsevol autor que presente qualsevol comissió de falla participa en igualtat de condicions en el concurs. A partir d’eixos dos requisits bàsics, se valoren, llògicament, qüestions com la mètrica, la rima, la sàtira i l’humor, la coherència i elaboració argumental, l’originalitat de la composició, l’adequació del registre… I tenint en conte l’alta competència que existix en el concurs, que enguany ha batut un nou récort de participació en 313 llibrets participants, tots hem d’entendre que aquelles obres que presenten un nivell més baix en tots eixos factors tendiran a obtindre un premi menor o a quedar-se sense premi. És comprensible que, quan parlem de premis i de fallos de jurats, només estiguen contents els que guanyen, pero estes controvèrsies ocorren sempre: vejam, si no, lo que ocorre tots els anys en els propis premis de falla.

—¿Creu que els premis que la Conselleria otorga als llibrets de falla són transparents i representatius de la realitat festiva?

A partir de la convocatòria de 2016 és evident que no són representatius de la realitat ni de la pluralitat de la festa. L’exclusió expressa en les bases de la convocatòria, per primera volta en l’història del concurs, de les falles que utilisen les normes de la RACV, ha deixat fòra d’un concurs públic, pagat en diners de tots, a llibrets excelents que solien ser premiats tots els anys i inclús, algun any, s’havien alçat en el primer premi: me venen al cap, i no vullc deixar-me a ningú, llibrets com els de Francesc Climent o Joan d’Aguiló de la ciutat de Valéncia, o L’Albufera i El Charco de Catarroja, per nomenar-ne només alguns dels casos més cridaners.

Este sectarisme practicat des d’instàncies públiques nos pareix gravíssim. De fet, presentàrem fa uns mesos una queixa formal al Síndic de Greuges per lo que considerem una discriminació per motius ideològics que pot atentar contra drets bàsics arreplegats en la Constitució. La queixa fon admesa i en estos moments està tramitant-se. Tant en este cas com en uns atres de discriminació per raó de normativa utilisada que estan patint diverses entitats cíviques, aplegarem també a les instàncies que siguen necessàries per a reivindicar que se nos reconeguen drets tan bàsics com el de l’igualtat de tracte dels administrats o la llibertat d’expressió i de creació lliterària.

—Hi ha qui ha volgut pintar a l’escritora Ampar Cabrera com una ‘radical’. Vosté la coneix be, ¿qué podria dir d’ella?

Si s’interpreta ‘radical’ com a extremista, discrepe profundament. Ampar és una persona excelent i fallera de soca, compromesa en la cultura i les tradicions del poble valencià, i el problema que presenta per ad alguns és la seua llealtat inquebrantable als seus ideals. Pero eixe ‘problema’, per fortuna, és una virtut per a la majoria, dins de la qual m’incloc. Cada u expressa les seues conviccions de la manera que estima més oportuna: uns escrivint versos, i atres montant manifestacions davall del balcó de l’Ajuntament a l’hora de la mascletà. La llàstima és que no hi haja moltes Ampars Cabrera en esta terra nostra. Si aixina fora, les coses serien molt diferents per a este poble, que peca massa voltes de sumís i moll.

—¿Algun pronòstic de cara al pròxim Congrés Faller? ¿Pot fer algun alvanç de les posicions que se defendran des del Casal Bernat i Baldoví?

El primer pronòstic arriscat és donar per assegurat que hi haurà un Congrés Faller, a pesar de que el partit ara governant ho prometé quan estava en l’oposició. Lo que no pot ser és pretendre ‘arreglar’ en reunions prèvies, extraoficials i no representatives, qüestions que han de debatre’s en el Congrés, perque eixe és precisament el seu fi. Llum i taquígrafs tant en el desenroll del Congrés com en els treballs previs serà, per tant, la primera exigència.

Si finalment se convoca, hem de pensar que en la reforma del Reglament se tocaran qüestions més tècniques, destinades a polir certs aspectes de l’actual articulat que no s’apliquen, que són inaplicables o que poden definir-se d’una manera més eficient; pero també hi hauran qüestions més de fondo, més filosòfiques, en les que el debat pot resultar apassionant.

En el Casal no tenim una postura unitàriament definida, pero sí que tenim molt clar que el nou Reglament ha de mantindre i potenciar el respecte a la pluralitat que conté el text vigent, i que s’han d’establir mides adicionals per a reduir la possibilitat d’ingerències partidistes en el dia a dia de la festa. Que això implique un “Fallexit”, o desvinculació total de la festa respecte del poder polític municipal –perspectiva que molts membres del Casal veuen en bons ulls, i uns atres no tant– és massa parlar. Encara que en localitats valencianes importants eixe és el model de gestió actual, i no pareix que els vaja malament, s’ha d’estudiar molt be cóm podria implantar-se eixe model tenint en conte que hauria de gestionar un ent conformat per 380 comissions.

 «Si la pràctica totalitat dels filòlecs, si totes les autoritats llingüístiques de diferents tendències tenen clar que la pronunciació general i històrica del topònim ‘Valéncia’ és en ‘e’ tancada, no entenem –o entenem massa be– que alguns pretenguen adoptar una ortografia que reflectix la pronunciació catalana»

—També és president de Foment de les Lletres Valencianes; l’entitat que, a través del sagell editorial de L’Oronella, publica «Lletrafaller». ¿Troba just que siga l’única revista de Falles sense publicitat institucional de l’Ajuntament de Valéncia? ¿A qué es deu esta situació?

Si «Lletrafaller» és l’única revista de Falles sense publicitat institucional de l’Ajuntament de Valéncia, evidentment la situació no és justa en absolut. Ignore a qué es deu esta discriminació, encara que tots nos podem imaginar el perqué. Tal volta haurem de preguntar als directors de les demés revistes falleres per a que nos assessoren sobre el procediment correcte a seguir… En qualsevol cas, és un orgull que una revista de calitat i íntegrament en llengua valenciana, com és «Lletrafaller», puga eixir cada any gràcies al recolzament exclusiu dels subscriptors VIP de L’Oronella, dels nostres anunciants –tots ells empreses i entitats privades– i dels nostres seguidors que adquirixen la revista cada any en el quiosc. Vejam-ho pel costat positiu: això permet tindre una independència total d’actuació i de pensament i evitar haver de rendir contes a ningú.

—Canviant de tema, ¿cóm és possible que s’haja aprovat una versió del topònim, ‘València’, que és contrària a la fonètica valenciana viva i tradicional?

Ningú entendria que Londres oficialisara el nom de la ciutat en italià, o que Roma ho fera en francés. Puix be: per a entendre que el nom oficial del nostre municipi siga hui ‘València’, tal com el pronunciaria un català, i no ‘Valéncia’, com el pronunciem els valencians, s’ha d’haver recorregut un camí llarc d’alienació cultural i llingüística que afecta per igual al poder polític i l’acadèmic.

Lo trist és que la qüestió podria haver-se resolt fa molts anys. Recorde que en 2005 se remeté un informe tècnic conjunt de la Secció de Llengua de la RACV i de Lo Rat Penat a l’Ajuntament de Valéncia per a que s’oficialisara definitivament el topònim ‘Valéncia’, en valencià. No es va rebre més que la callada per resposta d’un PP que no actuà quan podia i devia. I ara tenim el resultat d’aquella deixadea.

Si la pràctica totalitat dels filòlecs, si totes les autoritats llingüístiques de diferents tendències tenen clar que la pronunciació general i històrica del topònim ‘Valéncia’ és en ‘e’ tancada, no entenem –o entenem massa be– que alguns pretenguen adoptar una ortografia que reflectix la pronunciació catalana del topònim, subjugant la fonètica valenciana a l’ortografia catalana.

En este sentit, la AVL tenia una bona oportunitat per a demostrar si servix per ad alguna cosa més que per a aplaudir lo que l’Institut d’Estudis Catalans dictamina des de Barcelona. Pero no: se reconeix que la ‘e’ de Valéncia és tancada pero s’obliga a escriure-la oberta. Tot molt llògic i molt rigorós, vaja. O siga: se banalisa una norma ortogràfica fonamental (que una vocal que es pronuncia tancada s’escriga tal com se pronuncia; açò és, tancada ), i s’introduïxen excepcions per motius extrallingüístics que inutilisen, en la pràctica, la necessitat de diferenciar ortogràficament l’obertura de les vocals. Un bon eixemple de cóm l’ideologia s’impon a la pura ciència filològica, i que per desgràcia no és únic.

En qualsevol cas, no em cap ningun dubte que el valencianisme idiomàtic continuarà utilisant la forma ‘Valéncia’, fins que, més pronte o més tart, la força de la raó se veja reconeguda a nivell oficial.

—En lo personal, ¿cóm fa per a ocupar tants llocs de responsabilitat? Alguns bromegen sobre que vosté té el dò de l’ubiqüitat…

Tot és qüestió de tindre una agenda ben ajustada i d’intentar distribuir be el temps, donant preferència a activitats productives i descartant les que no ho són tant. En qualsevol cas, soc conscient que és una etapa que no podrà durar massa, perque implica una reducció de les relacions familiars i personals que en alguns casos escomença a resultar inacceptable…

Mentres me dure la ‘follia’, hi ha tres objectius que mai perdré de vista: tindre l’obra dels nostres majors com a referència i difondre-la en les generacions més jóvens; la necessitat d’ampliar la nostra base social en persones que fins ara no s’havien implicat de manera directa en accions cíviques o culturals; i sobretot fer coses que no es queden per al consum intern de guetos i akelarres privats, sino que tinguen una influència real en el conjunt de la societat i un afany de pervivència transversal, per damunt de partidismes polítics. En això estem. Per fortuna, s’acosten Falles i és moment de passar-s’ho be. En passar Sant Josep ya tornarem als desficis quotidians… Aixina que bones Falles i a gojar de la millor festa del món.

Advertisements

digues la teua…

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s