Retrat de F. Javier de Burgos (autor del mapa provincial), de Domingo Valdivieso

181 anys de provincialisme

Organisació territorial valenciana

La divisió territorial valenciana a lo llarc de l’història ha segut diversa i heterogènea: governacions forals, corregiments i més recentment comarques i províncies, etc. Uns atres criteris com el llingüístic, l’eclesiàstic o la delimitació dels partits judicials han segut transcendentals en l’organisació territorial valenciana. En l’actualitat s’ha mantingut vigent la segmentació valenciana en les províncies d’Alacant, Castelló i Valéncia, efectuada en 1833 per Javier de Burgos, a instància dels lliberals. La fórmula provincial fon aplicada a un territori que, fins al sigle XVIII, havia segut autònom des del punt de vista de l’administració, l’ordenació i la llegislació. Al remat, es traslladà el model territorial castellà a Valéncia. No obstant, el model comarcal –més pròxim a la realitat valenciana i més convergent que el provincial– encara carix d’una llei regulatòria. Aixina puix, les comarques valencianes estan constituïdes, únicament, sobre la costum i les mancomunitats.

La distribució provincial ha devingut, característicament,  un intent de control territorial quasi absolut per part del poder central. Durant el regnat de Carles III s’òbrin les portes al despotisme ilustrat, sustentat en el lema “tot per al poble, pero sense el poble”. El comte de Floridablanca, primer secretari d’estat –responsabilitat equivalent a la de primer ministre–, acomet en 1789 una incipient divisió provincial que, d’alguna forma, encara respectava l’estructura pròpia del Regne de Valéncia, convertida en una única província. La marca predominant del segle XIX serà, sense cap de dubte, l’espirit borbònic de la centralisació, heretat de Felip V.

En l’arribada de Josep Bonaparte –germà de Napoleó– s’aplicà el model polític dels afrancesats, basat en la defensa d’una monarquia autoritària que consolidava la burguesia i restaurava la noblea. La gran majoria del poble pla rebujava esta ideologia. La seua aplicació a l’organisació territorial valenciana supongué la ruptura radical de l’evolució natural històrica. Les províncies foren nomenades prefactures.

Aixina, la zona del Baix Segura passà a formar part de Múrcia, la Vall de Cofrents s’incorporà a Conca, Ademús s’adherí a Terol i les terres septentrionals del triàngul Morella-Vinaròs-Albocàsser quedaren anexades a Tarragona.

En 1812 les Corts de Cadis suprimiren la divisió aplicada per Josep Bonaparte i decidixen restaurar l’estructura territorial foral. A pesar d’haver segut, en gran manera, la labor d’estes Corts lo que feu possible la tornada de Ferran VII, despuix d’esta, no acceptà el procés revolucionari que s’havia desenrollat i abolí la Constitució allí aprovada. Tots estos canvis supongueren que la restauració territorial del Regne de Valéncia quedara en aigua de borrages.

En el triumfo dels lliberals en 1820, Ferran VII es veu obligat a acceptar la Constitució. A partir de llavors s’inicià un intent de divisió administrativa en Valéncia que només duraria uns mesos, una vegada acabat el seu disseny. El proyecte (1822) consistia en el traçat de quatre províncies: Castelló, Valéncia, Xàtiva i Alacant. Globalment hi havia prou similitut entre esta estructura i la foral del Regne de Valéncia. La diferència més substancial la trobem en el sur, a on la província d’Alacant substituïa a la vella governació d’Oriola i a partir de les poblacions d’Albatera, Catral, Dolores i Sant Fulgenci fins a Torrevella, Sant Miquel de les Salines i Oriola es formà un conjunt que pertanygué a Múrcia –en este sentit es produí continuisme respecte a la reforma de Josep Bonaparte–.

Les províncies de Javier de Burgos.

Despuix de la mort de Ferran VII, Javier de Burgos, a instància de la restitució lliberal, eixercí des de 1833 una nova divisió provincial que encara que internament respectava els llímits històrics del Regne de Valéncia, es fonamentava en el pilar provincial, contrari a l’ordenament foralista. La base d’estes reformes és la que a hores d’ara es manté vigent, en l’existència de tres províncies: Alacant, Castelló i Valéncia. D’esta manera, la tradicional governació de Xàtiva no es veia traduïda en cap província i els seus dominis foren repartits entre Valéncia i Alacant. En 1836 les ciutats de Villena i Sax se reincorporaren de Múrcia a Valéncia.

A partir de 1841, com a conseqüència de la seua exclusió en les reformes de 1833, des de Requena i Utiel començaren a elevar-se veus dirigides al secretari d’estat que solicitaven l’inserció dels seus territoris a la província de Valéncia ya que, encara que tradicionalment havien pertanygut a Conca, la realitat de la seua àrea d’influència s’adequava en major grau al nostre territori que a Castella. Escoltats per Isabel II, els municipis de Camporrobles, Villagordo, Venta del Moro, Fuenterrobles, Caudete de las Fuentes, Utiel i Requena passaren a pertànyer a Valéncia en la frontera natural del riu Cabriol, entre esta i Conca, l’any 1851.

BIBLIOGRAFIA

BEÜT, Emili. Geografia elemental del Regne de Valéncia, Lo Rat Penat, Valéncia, 1971.

―, Les comarques valencianes, Lo Rat Penat, Valéncia, 1970.

CASTELLANO, Miquel, L’Administració territorial valenciana, Lo Rat Penat, Valéncia, 1995.

DE BARTOLOMÉ, José Carlos, La Comunidad Valenciana: Derecho Autonómico e Instituciones Políticas, Tirant Lo Blanch, Valéncia, 2002.

MORENO, Juli, Geografia de Valéncia, Lo Rat Penat, Valéncia, 1999.

PIQUERAS, Juan; SANCHIS, Carme, L’Organització Històrica del Territori Valencià, Generalitat Valenciana, Valéncia, 1992.

VANDELLI, Luciano, El ordenamiento español de las comunidades autónomas, Instituto de Estudios de Administración Local, Madrit, 1982.