Estem en el monument a William Wallace (vaja: Mel Gibson en la película “Braveheart”, com sap tot fill de veí). En una sala abarrotada de turistes, la veu engolada d’un audiovisual repetix en perfecte anglés les lapidàries paraules de la Declaració d’Arbroath (1320): “Mentres un centenar de nosatres quede viu, mai, baix cap condició, serem governats per la llei anglesa… No és per la glòria, per la riquea o pels honors que lluitem, sino per la llibertat”. Declaració mítica per a qualsevol escocés, que sustenta la creença de que, al contrari que en Anglaterra, en Escòcia era el poble qui ostentava la sobirania, i no el monarca o el parlament.

A continuació passem per davant de l’espasa de Wallace, tan gran com una persona. Intentem alfarrassar la cantitat de caps, extremitats i troncs que degué de seccionar, ans que el seu amo fora somés a pareguda sòrt; pero la multitut nos porta a l’escala que conduïx a la sala de “escocesos ilustres”, a on l’èpica migeval deixa espai a la modernitat econòmica d’Adam Smith o la filosofia alvançada de Hume.

Al sendemà, en el castell d’Edimburc, completem el recorregut turístic per l’història. Decidim fer coa per a entrar a la cambra acuiraçada que custodia les joyes de la corona escocesa. Vint minuts d’espera per a admirar breument, des de darrere d’un vidre blindat, una corona, un ceptre i una espasa. Amagades per les autoritats britàniques en motiu de la dissolució del parlament escocés en 1707, un grup d’investigadors les retrobà en 1818 i les expongué al públic l’any següent, com a símbol de les llibertats perdudes: un teatral montage en ninots nos ho conta.

L’últim agravi resolt és la Pedra del Destí. Una llosa sobre la que s’assentaven els reis d’Escòcia quan eren coronats, i que fon furtada en 1296 per l’espavilat Eduart I d’Anglaterra, qui se l’instalà en la londinenca Abadia de Westminster per a fer lo propi en els reis anglesos. En 1996 el govern britànic decidí tornar-la als escocesos… a condició de que es traslladara a Westminster cada volta que s’haja de coronar un nou rei.

Sí: no fa molt estiguérem en Escòcia. Més allà de la bellea dels paisages i l’amabilitat de les seues gents, percebérem, per damunt de tot, el pes de l’història i l’identitat forjades –i idealisades– a través de les centúries. Història i identitat que atrauen al foraster, i que saben explotar turísticament.

Quan vostés lligguen est artícul, tots sabrem lo que el poble escocés ha triat. Més allà del sentiment i de l’economia, de l’acert o de l’erro de la decisió final, resulta difícil condenar una cosa que es fa democràticament, en pau i per la via més estrictament llegal. Que el 50% més u siga prou per a prendre una decisió de tal calibre, són unes atres calces. Pero vore a partidaris i detractors de l’independència fer-se fotos junts, passe lo que passe, fa pensar que l’humanitat, a pesar de tot, té futur.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 19 de setembre de 2014.