Eppur si muove

A voltes la confusió de conceptes dona lloc a interpretacions i comparacions errades. En el cas de la llingüística, l’estudi científic (rigorós, metòdic, objectiu) servix per a descriure sistemàticament la realitat present i passada dels idiomes; pero no per a modificar-la d’acort en els interessos i les enrònies d’una minoria ideologisada. D’acort en el filòlec britànic John Lyons, el llingüiste “ha de descriure la manera en que la gent parla (i escriu) realment la seua llengua, i no prescriure cóm deu parlar i escriure. En unes atres paraules, la llingüística […] és descriptiva, no prescriptiva (o normativa)”.

Per a Lyons, no correspon a “la ciència” prefixar tipos determinats de “purea” o “correctitut” en el llenguage (triats en cada época per consens exprés o tàcit de la comunitat de parlants, i no per determinisme fatal), i totes les llengües estan someses al canvi constant, sense que això haja d’empijorar les seues funcionalitats comunicatives.

Criteris històrics i sociopolítics –les llengües no són composts químics o bactèries, sino fets humans, socials i identitaris– donen forma als models llingüístics de referència. I també justifiquen que varietats llingüístiques emparentades i comprensibles entre sí (com el gallec i el portugués, o les llengües escandinaves) siguen considerades llengües independents; puix les seues històries llingüístiques han donat lloc a models propis i estandarisats de l’idioma, i a una consciència no dialectal dels seus parlants. Mentres, varietats molt diferents i ininteligibles entre sí com el mandarí i el cantonés són considerades dialectes del chinenc.

També per això, la llengua noruega té dos estàndarts llingüístics distints, igualment oficials –el ‘bokmal’ i el ‘nynorsk’– davant l’inexistència de consens social entre els partidaris d’una i atra normativa –una més acostada al danés, l’atra més ‘norueguista’–.

A un servidor mai li ha agradat la censura ni el sectarisme ideològic. Pero els que més clamen ací per una educació plural i lliure de sectarismes haurien d’escomençar per donar eixemple. Si realment volem despolitisar la molt politisada educació actual i tancar el conflicte, és imprescindible, com a mínim, que la postura de llingüistes, escritors i usuaris partidaris de la normativa de la RACV tinga entrada en l’educació, i igualtat de tracte a tots els nivells.

No podem, com ocorre des de fa trenta anys, acceptar acríticament les explicacions monocolors que dicten des de la seua trona els partidaris de l’anexionisme llingüístic: aquells que aprofitaren un especialíssim moment sociopolític per a ocupar espais de poder educatiu i acadèmic, vedats des de llavors al discrepant.

A soles en eixe moment, milers d’estudiants deixaran de mussitar en classe, per a sí mateixos, com Galileu davant de l’Inquisició: “Eppur si mouve”. O en versió nostra: “El valencià fon, és i serà una llengua”.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 7 de novembre de 2014.

Advertisements

digues la teua…

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s