Llums que apaguen als hòmens

“Me servix en la destra i en els llavis. / A un costat i a l’atre l’embriaguea se m’endú. / A força d’apurar càliç i boca, / ya no sé, dolç amor, quin és el vi.”

La bàquica escena de la poesia anterior –bella i intensa com poques– és obra d’Ibn al-Zaqqaq d’Alzira, que vixqué aproximadament entre 1100 i 1135. Me retrobí en esta i unes atres perles de la lliteratura fa poc; mentres, preparant materials per als alumnes de Lo Rat Penat, revisava l’obra dels poetes valencians en llengua àrap. De quan la balad Balansiya, la terra de Valéncia, se trobava baix domini musulmà.

N’hi ha de més conegudes, com esta d’Ar-Russafí (1117-1177): “¿Diuen ells: el paraís nos descrius. / ¿I cóm podrà ser eixe paraís / en un atre dels mons? Els conteste: / Valéncia és eixa esmeralda / per a on camina un riu de perles. / És una nóvia la bellea de la qual / Deu li ha donat, per a en acabant / concedir-li la joventut eterna. / En Valéncia és eterna la força del matí / puix el sol juga en la mar i l’Albufera.”

La realitat ètnica de la Valéncia d’aquella época era variada. Sobre una base preexistent majoritàriament iberorromànica d’ètnia i de llengua, i cristiana de religió, el nouvingut element religiós islàmic i el cultural-llingüístic àrap anà impregnant, durant centúries, la demografia d’estes terres, atemperant-se a l’hora que adobava la llavor preexistent.

L’àrap era la llengua de cultura, de les classes altes i dels colectius més arabisats; pero subjaïa l’us del parlar romànic autòcton –l’aljamia– que mossàraps cristians i muladins musulmans (tots ells, d’estirp iberorromànica, en antepassats de religió cristiana) solien utilisar a nivell oral. D’este bilingüisme diglòssic són testimoni les ‘moaxaha’, cançons populars en àrap que solien arrematar-se en una ‘khardja’ en romanç, pronunciada per una dona ‘ferida d’amor’ que plorava la seua desgràcia. Com esta, d’Ibn Ruhaym de Bocairent, també del sigle XII:

“Una donzella donosa i gallarda / canta en paraules de llengua aljamia / vore’s de tanta fermosura privada: ‘¿Qué faré yo o qué serad de mib?/ ¡Habib [=amic], / non te tolgues [=separes] de mib!’“

Una cultura que iluminà la foscor dels sigles obscurs que seguiren a la caiguda de l’Imperi Romà. Encara que, llavors com hui, els hòmens s’obstinaven en ‘apagar la llum’ d’uns atres hòmens, en lloc de donar, tots junts, llum i més llum al progrés i el benestar de l’humanitat sancera.

“Els llancers, de ferro revestits, / com allaus que òmplin els barrancs, / encenen els pàbils de les llances / que brillen en la batalla com antorches / (rares llums que apaguen als hòmens / en lloc de que els hòmens les apaguen).”

Bonica metàfora, esta també d’Ibn al-Zaqqaq, per a recordar que no és la llengua, ni la religió, ni la raça lo que nos separa, sino el respecte o el menyspreu per la vida, fora creada per Deu o per la casualitat bioquímica. Pau per a tots.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 16 de giner de 2015.

Advertisements

digues la teua…

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s