El dissabte 21 de febrer fon el Dia Internacional de la Llengua Materna. Encara que aixina va ser proclamat per la UNESCO fa quinze anys, la celebració passa sense pena ni glòria entre uns paisans com els nostres, supostament orgullosos –cada u a la seua discutible manera– de la seua identitat idiomàtica.

És curiosa la seua proximitat temporal en el 3 de març, Dia de la Llengua i Cultura Valencianes; sent francs, una atra efemèrides que, per desgràcia, mai ha eixit dels terrenys del valencianisme cultural i cívic. En part per pur desconeiximent general, en part per miopia política… i en part perque, com la llengua valenciana ‘no existix’ per ad alguns autoerigits ‘defensors de l’idioma’, no és menester que hi haja cap dia concret en que es celebre la seua existència… Aixina nos va.

Entre una i atra data, resorgia en les pàgines dels diaris l’enèsim anunci de que els títuls i ensenyances idiomàtiques de Lo Rat Penat i la RACV ‘tornaran a ser reconeguts’ (encara no sabem en quins térmens, ni en quina solidea futura). Este reconeiximent, no per just i necessari deixa d’aplegar enormement tart, ni és encara suficient per a lo que el valencianisme idiomàtic reivindica en força, i reclama a les formacions polítiques que es presenten a les pròximes eleccions: el ple reconeiximent oficial, a tots els nivells, de les Normes de la RACV, de les populars Normes d’El Puig, per a que cada valencià trie lliurement en quin sistema llingüístic desija desenrollar la seua pròpia personalitat idiomàtica.

Una solució transitòria ‘a la noruega’ –la cooficialitat de la normativa valenciana de la RACV i la catalana del IEC-AVL–, encara que no és l’ideal, i sé que no és ben vista per alguns companyers de fatigues valencianistes, tindria la virtut superior d’una acció que dona drets a qui els mereixem i no els tenim, pero no els lleva a qui els adquirí en algun moment. I deixa la resolució del conflicte fòra de la discussió política per a que la capacitat de les respectives masses socials, una volta assegurada igualtat de tracte econòmic i de difusió per part de l’administració (qüestió capital per a entrar al joc), permeta a la societat valenciana, lliure de pressions, de mordaces seudocientífiques i d’amenaces sectàries, decidir el seu propi futur llingüístic.

Un escenari que horrorisa als que, incapaços (¿no poden o no volen?) de defendre el nom i entitat de la llengua valenciana ni de resoldre el conflicte llingüístic a través de la AVL, saben que la simple difusió normal i sense dirigismes de la sana doctrina de la RACV en aules, televisions i internet els portaria a l’irrellevància social. De moment, cada volta més grups socials i culturals –els últims, la Curva Nord del Valéncia CF, a qui gustosament rebérem en la RACV el passat dimecres– s’apunten a la valencianitat llingüística. És el nostre dret. En la pau i la paraula, exigim-lo.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 27 de febrer de 2015.