En Xàtiva dien que “quan Deu va crear lo món, va encarregar a Sent Pere que repartira les llengües per la terra, i Sent Pere anava en un cabaç donant a uns pobles el valencià i a uns atres el castellà; pero quan va arribar a la Canal de Navarrés, estava cansat i com no tenia ganes de fer faena, Sent Pere els va tirar el cabaç i va dir-los: –¡Vosatros, parleu com pugau! I des d’ençà que parlen com poden, mig en castellà, mig en valencià”. L’atra versió és la de Navarrés: “Disen que cuando Dios andava repartiendo las lenguas por el mundo, a unos pueblos lis dava el valenciano y a otros el castellano, pero en llegar al Muntot va entropesar y li va caer el cabaso en medio de la Canal. Por eso nosotros hablamos tan rebolicao”.

En la presentació de la nova ‘Gramàtica de la llengua valenciana’ de la RACV, el passat dia 3, senyalàrem l’existència, en el domini llingüístic valencià, de parles de transició: zones en les que fenòmens llingüístics propis d’un idioma penetren en el territori dels idiomes contigus.

Si conegut és el valencià del Maestrat –parla de transició entre el valencià general i el català occidental–, no ho són tant les parles de transició entre el castellà i el valencià. El castellà ha influït des d’antic sobre les parles serranes de l’interior, en un procés reforçat per migracions posteriors a l’expulsió dels moriscs. En tot, trobem encara vives algunes d’estes parles ‘mesclades’, de les quals la de la Canal és la més característica. Ya ho registrava Cavanilles en 1795, dient que en Anna “se habla un dialecto que tiene más del valenciano que del castellano”, el qual s’estenia a la majoria de pobles de la comarca, com Énguera, Navarrés o Chella.

Este parlar, encara que de base castellana, distinguix entre ‘b’ bilabial i ‘v’ labiodental, ‘s’ sorda i sonora, ‘e’ i ‘o’ obertes i tancades, i usa el perfecte perifràstic (‘va her, van/varon tancar’) en lloc del perfecte simple (‘hizo, cerraron’), entre atres singularitats. Del llibre ‘El hablar de Anna’, d’Emili Martí i Salvador Aparicio, extraem algunes frases que no tenen desperdici: ‘En el bullido pongo siempre dos o tres sebas’, ‘M’hase mal el front’; ‘Gato escaldau, con agua chelá tie prau’; ‘Pentínate el moño’; ‘Lo van pillar y lo van tancar en la presón’; ‘Parese que hase buen orache’; o un magistral ‘¡Ves-t’ende! ¡No t’ajunto!’

Per desgràcia –som aixina de romàntics– l’extensió del castellà en l’escola i els mijos de comunicació li ha donat el colp de gràcia. Les noves generacions pareix que ya no solen parlar-lo, llevat d’alguna paraula típica o frase feta. I ningú pensa en crear cap figura de protecció per a un parlar que, ni valencià ni castellà, manté la seua personalitat híbrida, mesclada, en un món dicotòmic i maniqueu en el que lo important és, sempre, haver de prendre partit per algú. Desigem-li, puix, llarga vida al parlar de la Canal, a pesar de tot.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 6 de març de 2015.