El 25 d’abril

El 25 d’abril de 1707 tingué lloc la batalla d’Almansa, que enfrontà a tropes partidàries de Felip de Borbó i de l’archiduc Carles d’Àustria en el marc de la Guerra de Successió. Un conflicte internacional incitat per la competència entre les grans potències europees per l’hegemonia en el continent, i devingut ací una guerra civil entre partidaris austracistes (els ‘maulets’) i borbònics (els ‘botiflers’).

Encara que els valencians no participaren en la batalla d’Almansa com a combatents, el seu simbolisme ha perdurat imborrable: la victòria de les tropes borbòniques obrí ad estes les portes del regne. Cremada Xàtiva fins als fonaments i rebatejada com a ‘San Felipe’, pronte aplegaren a la capital, calcigant tota resistència austracista. En juny, Felip firmava el decret d’abolició dels Furs otorgats en el sigle XIII per Jaume I, i el Regne de Valéncia deixava d’existir com a entitat política diferenciada. A Valéncia seguirien Aragó, Mallorca i Catalunya. La monarquia hispànica confederal ‘avant-la-lettre’ dels Àustries deixava pas a l’Espanya centralisada dels Borbons, en Castella com a eix.

Acabada la guerra de Successió, només el Regne de Navarra i els senyorius de Viscaya, Àlava i Guipúscoa conservaren els seus furs i institucions, en haver-se mantingut fidels al rei borbònic. Únic motiu, per cert, que “justifica” hui l’actual asimetria constitucional, la qual permet a Euskadi i Navarra tindre una facenda foral pròpia de la que carim els valencians.

Cap dels quatre territoris de la Corona d’Aragó recuperà els seus Furs, a pesar de les protestes i reivindicacions. Pero el Regne de Valéncia patí un castic encara més dur. Mentres a aragonesos, catalans i baleàrics se’ls retornà el seu dret civil despuix d’una prèvia abolició, el dret civil valencià fon totalment substituït pel castellà; en part per demèrit de les noves classes dirigents valencianes, que no consideraren oportú reclamar el seu restabliment com havien fet els nostre veïns.

Siga com siga, el resultat d’aquella batalla ha marcat fins a hui el devindre de Valéncia. Un croniste valencià de l’época, Isidoro Planes, no podia ser més explícit: “Nos echáis las leyes castellanas, en todo destructivas de las conveniencias de los paisanos de este Reino, y esto sólo por mirar a vuestras propias conveniencias, sin mirar a otro fin que a levantaros con todos los puestos de judicatura y gobierno popular, ajándolo todo con malos y tiránicos modos, sin mirar a otro fin que al de hacer doblones.” I concloïa: “Primero fue plantar horcas, luego sustituir el idioma, y seguidamente renovar los cargos, depurando a sus titulares de todos los niveles para sustituirlos por castellanos”. Encara que no parega políticament correcte per ad alguns recordar-ho, d’este pecat original naix l’història de l’Espanya moderna, en totes les tensions territorials i identitàries encara a flor de pell.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 24 d’abril de 2015.

Advertisements

digues la teua…

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s