Eleccions i identitat: ¿tornarem al passat?

Molts se pregunten per qué els resultats electorals del PP valencià solen ser millors que els racionalment esperables, i els de l’oposició d’esquerres sempre pijors. Tal volta perque no es té en conte una variable fonamental: l’identitat. És un fet que en Valéncia, a diferència d’uns atres llocs, els electors se veuen forçats a triar entre la seua ideologia política i el seu sentiment identitari, a sovint no coincidents en el programa (explícit o ocult) del partit finalment votat.

El dilema, inexistent en temps democràtics anteriors, ve, com és sabut, del temps de la transició. Per desgràcia, l’esquerra dels partits polítics encara continua, en general, en les coordenades errònees (acceptació purament formal –quan no rebuig– dels símbols valencians; creença de que la llengua valenciana és un dialecte del català) que donaren lloc –junt a l’hàbil maneig del natural sentiment valencià per les forces centralistes– a la controvèrsia civil i a la desunió política. La falta general de formació (o la desinformació induïda des de fòra) respecte a les raïls històriques, llingüístiques i identitàries del nostre poble ho acaba d’adobar.

Esta situació ha permés al PP presentar-se estos anys com a depositari i garant de les essències eternes valencianes només eixercint una tébea defensa de lo arreplegat en l’Estatut. Una defensa purament cosmètica o nominativa si parlem de la potenciació de l’us real de l’idioma o de la definició del model normatiu –en realitat, el mateix defés per les forces d’esquerra–. Per no entrar en l’inoperància manifesta i en la genuflexió vergonyant a l’hora d’assegurar un sistema just de finançació per als valencians. Mentrestant, l’esquerra s’autoimmolava una i atra volta, víctima del seu propi autoodi identitari.

Sent evident que el valencianisme epidèrmic de llegislatures anteriors no anava a ser suficient per a guanyar més eleccions, el PP ha intentat donar una nova volta de rosca a través de la Llei de Senyes d’Identitat. Una Llei d’escassa aplicació pràctica mentres no es vullga arribar al moll de l’os: el reconeiximent oficial de l’entitat independent de la llengua valenciana i de les Normes d’El Puig com a natural reflex normatiu. O la difusió de l’història dels nostres símbols en generositat i transversalitat, desmontant prejuïns infundats per a impossibilitar la seua patrimonialisació o be la seua denigració, segons convinga al gust del corresponent partit polític. La bandera està per a unir a tots els valencians, no per a colpejar als contraris polítics en el cap.

Siga com siga, la reacció visceral de l’oposició i l’anunci de derogar la llei en quant un possible tri/quatripartit d’esquerres entre a governar, mostra fins a quin punt poden complicar-se les coses si el maniqueisme i les visions sectàries s’imponen a la convivència i la raó. Els anuncis de repressió i censura per raons llingüístiques (Compromís, per eixemple, ha sugerit crear un concurs de llibrets de falla paralel al que Lo Rat Penat ve organisant des de 1903, i retirar totes les ajudes públiques a les entitats que no utilisen la normativa catalana oficial) no poden sembrar més que inquietut i desconcert, per lo que supon de retorn a époques fosques ya superades.

El drama és major si veem que les forces polítiques de nou cuny s’apunten, be a la ya estantiça visió dels partits tradicionals d’esquerra (cas de Podemos), be a una calculada i inquietant indefinició, adobada en visions frívoles sobre el conflicte identitari valencià (cas de Ciudadanos i la seua cap de llista Punset).

Per últim, les forces polítiques de leitmotiv valencianiste intentaran obtindre una representació testimonial. Especialment Poble Democràtic pretén superar les formes i estigmes tradicionals del valencianisme més ortodox, aportant noves maneres de fer que conecten en les necessitats i les preocupacions d’una societat que es sent molt valenciana, pero objectivament té problemes més perentoris que l’ortografia o l’heràldica.

En fi. Si Jaume I alçara el cap, no exclamaria ‘¡Vergonya, cavallers, vergonya!’, sino més pronte ‘¡Trellat, cavallers, trellat!’ Passe lo que passe el 24 de maig, l’exigirem. A tots.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 17 de maig de 2015

Advertisements

digues la teua…

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s