En l’Archiu de la Memòria de l’Universitat d’Alacant hi ha un document d’octubre de 1978, titulat La Senyera del País Valencià i firmat pel “Secretariat cultural del Partit Socialista del País Valencià (PSOE)” a on se llig:

“Des de sempre la dreta valenciana ha utilitzat la franja blava per a capitalitzar els llegítims sentiments valencianistes del poble en contra d’opcions democràtiques; així la senyera amb franja blava estava el 23 de gener de 1925, en Madrid, refrendant en un “acto patriótico” la dictadura de Primo de Rivera, en un acte antirrepublicà a Valencia el 2 de juliol de 1935, per a evitar posar la bandera republicana, i el 19 de maig de 1939, en Madrid, al desfile de la “Victoria” del general Franco.”

El paràgraf és falaç des del principi a la fi, pero condicionà els acontenyiments posteriors i confongué a molts valencians de bona fe. Més allà de l’inexacta referència de la presència de la Senyera en el “desfile de la victoria” (que estigué, pero com a bandera ‘conquistada’ per les tropes franquistes), el PSPV no recordava que la Senyera ‘amb franja blava’ havia segut utilisada també pels casinos republicans en 1908 per a evitar penjar la bandera monàrquica, o pels partits valencianistes de tota classe en les manifestacions pro-Estatut d’ans de la guerra, o en la mateixa presa d’Eivissa per part de tropes republicanes valencianes en 1936; o compartint cartells propagandístics en la bandera republicana tricolor, la comunista o l’anarquista. Com tampoc recorda que foren precisament les noves autoritats franquistes les que entre 1940 i 1943 substituïren la Senyera tricolor –en evidents reminiscències republicanes i autonomistes– pel quatribarrat “Penó de la Conquista” en la processó del 9 d’octubre.

En tot, si el PSPV reconeixia que eixa “capitalització” de la dreta li podia donar un gran rèdit electoral (i, per tant, que la valencianitat simbòlica tenia gran predicament popular, sense que fora necessària cap suposta conspiració), sorprén que no es valorara la possibilitat estratègica de que l’esquerra adoptara els mateixos símbols i idèntics propòsits per a que tal capitalisació de la dreta quedara desactivada; com de fet ho estava en temps de la República. Pero no: se pretengué que fora el poble qui s’adaptara a les enrònies particulars dels seus ideòlecs, en el resultat ya conegut.

Molt nos temem que una part significativa de l’esquerra política encara continua, en general, en les coordenades errònees que donaren lloc –junt a l’hàbil maneig del natural sentiment valencià per les forces centralistes– a la controvèrsia civil i a la desunió política. La falta general de formació històrica del nostre poble (o la desinformació induïda des de fòra) ho acabà d’adobar. Seria d’una torpor immensa que tornen a entropeçar en la mateixa pedra. És hora, puix, de que desfacen el nuc que ells mateixa s’encarregaren de lligar.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 29 de maig de 2015.