El Llibre del Be i del Mal

Fa poc, en plena faena de triar un colofó original per a un llibre acabat d’editar (el recull dels quatre últims recitals poètics de l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana) nos aparegué la data del 16 de maig de 1390. Un dia ben antic en que el Consell General de Valéncia manà habilitar un llibre, en el nom de Llibre del Be i del Mal, a on la policia secreta del Consell anotaria els fets honrosos o vituperables (“plaers i desplaers”) que a favor o en contra del be comú feren els ciutadans. Devem la referència exacta d’esta data a l’interessant recopilació cronològica d’Antoni Ruiz Negre Efemèrides i anècdotes valencianes.

El Llibre del Be i del Mal, que es guardava en un lloc recòndit, conegut de molt pocs, en l’antiga Casa de la Ciutat (desapareguda cap a 1850 i que es trobava en els actuals jardinets anexos al Palau de la Generalitat) se mogué sempre entre el secretisme i la llegenda; fins al punt que els historiadors que han dedicat atenció a esta curiosa circumstància, com Salvador Carreres Zacarés, Francesc Almarche, José Martínez Ortiz o Doñate Sebastià, no es posen gens d’acort sobre el seu recorregut històric.

Uns pensen que mai estigué realment en funcionament; uns atres, que l’escassa conveniència que presentava per als poderosos un llibre de tals característiques va fer que desapareguera misteriosament i de manera prematura. Algú, per fi, afirma que el llibre anà renovant-se i completant-se ininterrompudament, al servici de la bona administració i protegit per les nostres llibertats forals, fins que l’abolició dels Furs en 1707, que destruí tota l’ordenació administrativa i jurídica valenciana, feu que caiguera en mans d’algun potentat bibliòfil, perdent-se la seua pista décades més tart.

Conta també la tradició que el llibre tenia unes tapes de color vert, motiu pel qual l’imaginari popular creà la frase “posar ad algú en lo llibre vert”, o més be “te posaran en lo llibre vert”, com a advertència davant la realisació d’alguna acció incívica que podia ser socialment reprovable. Martí Gadea, per eixemple, se fa resò d’esta dita en Tipos, modismes i coses rares i curioses de la Terra del Che. Tal volta la variant, encara vivíssima, de “posar vert” ad algú (en el sentit de malparlar d’ell) puga tindre alguna relació en esta curiosa disposició foral.

Molt nos temem que en l’actualitat no seria prou en un Llibre del Be i del Mal; seria necessària tota una enciclopèdia. És cert que els mijos de comunicació i Internet fan hui la faena implacable que un dia efectuaven uns pocs funcionaris justiciers, que anotaven pacientment els fets aparentment contrastats que arribaven als seus oïts. En una diferència: lo que antigament estava a l’alcanç de molt pocs, hui ho està al de tots. Siga com siga, resulta curiós constatar que la naturalea humana, a pesar de tot, no ha canviat tant en siscents anys.

Advertisements

digues la teua…

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s