La ciutat d’Oriola, durant l’época foral, era valenciana administrativament –des de 1305– pero també idiomàticament, contra lo que podria paréixer si atenem a la realitat actual. Conegut és el testimoni d’un procés judicial substanciat en Menorca entre 1343 i 1346, en el que s’aludia a una dòna, Sibila, que parlava “valencianesc” perque era d’Oriola.

De la mudança de les costums –i de cóm pot variar la personalitat dels pobles en el temps– nos dona eixemple un informe presentat en 1525 per Gil Gómez al governador del regne de Valéncia “dellà Xixona”. Gómez se referia a la diferent llengua i sentiment de dos ciutats fronterices (Oriola i Múrcia) en estos eloqüents térmens: “Los de Múrcia parlen castellà e los de Oriola valencià. Los uns se nomenen castellans, los altres valencians. Los uns son de la Corona Real de Castella, los altres de la Corona Real de Aragó. Tots vasalls de S. M., empero regits e governats ab diverses leys, furs e privilegis, pràtiques e costums.” Una situació que donava peu a situacions de mal veïnage: “entrant los uns en lo terme dels altres a fer cavalcades y cativarse com a enemichs capitals, matant-se en batalles los uns als altres”.

A causa d’estes discòrdies, foren recurrents les demandes de segregar la governació oriolana –incloent Alacant i Elig– del bisbat de Cartagena, per a crear-ne un propi. Se justificava esta necessitat en que Oriola i Múrcia eren “de reynos estranyos y en frontera y limittes de los reynos y tan notorios enemigos (…) quando estos Reynos de Castilla y de Aragón eran de diversos reyes y tenían guerras abiertas entre sí y estas ciudades como fronteras y differentes en lengua, en fueros y en leyes y costumbres emplearon las armas cada una en servicio de su rey y en deffenssión de su reyno contra la otra.” El bisbat d’Oriola se crearia per fi en 1564; pero lo que ningú, segurament, imaginava llavors és que Oriola i la seua comarca, en el pas del temps, acabaria parlant el mateix castellà (i en paregut accent) que el dels seus archienemics murcians.

Efectivament, ni els sentiments ni les personalitats dels pobles són perennes ni immutables. Hui, no és només el canvi de llengua lo que afecta al sur valencià, sino també el canvi de sentiment: d’autopercepció. Valga com a mostra una enquesta recent que diu que el 69,3% dels habitants de Torrevella i el 54,7% dels de la ciutat d’Alacant només se senten espanyols. O siga: que no es senten valencians en absolut.

Per això, quan alguns se permeten acusar a uns atres de “permetre que el sobiranisme independentiste català aplegue fins al llímit de Múrcia” (Barberà dixit), deurien preguntar-se primer que és lo que han fet durant vint anys–en les escoles, en la seua acció de govern–, més allà de la cosmètica simbòlica, per a revalencianisar a la molt desvalencianisada societat valenciana.

Solum constans est mutatio: tempus fugit.

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 12 de juny de 2015.