El problema de les etiquetes és que tots miren la marca, pero pocs lligen la lletra menuda. Aplicat al concepte “nacionalisme”, la polisèmia de la paraula matriu (“nació” o “nacionalitat”) i l’habitual joc polític de malabars envisquen fatalment el debat.

Ara, quan alguns polítics acusen a Compromís de ‘nacionaliste’, tot en gros i sense més matís, com a únic motiu per a no ‘ajuntar-lo’ –en el sentit infantil i valencianíssim del terme–, ve be recordar qué proclamà Unió Valenciana en la Declaració del seu IV Congrés, celebrat en Cullera en… 1988. Un partit, ademés, en el que militaren, no fa tant, alguns d’eixos nous adalits del cosmopolitisme:

“Unió Valenciana entén el nacionalisme des del respecte a l’unitat de l’Estat Espanyol: solidari en els pobles que l’integren i mantenint una vocació d’estat comú en els mateixos: els valencians som una nació dins d’un estat. (…) Degut a la desvirtuació que s’observa en les institucions autonòmiques, dominades per partits centralistes, el nacionalisme valencià ha d’assumir la responsabilitat històrica de plantejar una estratègia que tendixca a convertir l’autonomia conquistada en la verdadera oportunitat històrica destinada a traure al Regne de Valéncia de la seua dependència centralista. (…) En la nostra comunitat, la nostra forta i arrelada cultura popular s’ha volgut hàbilment neutralisar per diversos interessos econòmics i polítics per mig de classes culturals dominants de l’Estat Espanyol o de Catalunya, intentant adulterar-la per a fer-la d’esta manera més útil als seus interessos. (…) El nacionalisme valencià s’ha de sustentar en una base social eminentment popular, incidint prioritàriament en els interessos dels marginats, els explotats, els pijor situats econòmicament.”

En 1997, en el manifest de UV en motiu del 9 d’octubre, se tornava a deixar clar: “Per a fer possible una reforma profunda, pensant en el benestar de tots els valencians i valencianes, fa falta un poder polític fort i propi, pero sobretot valencià. I està clar que en l’eixemple que sempre nos donen els partits centralistes, ara és necessària una opció nacionalista com Unió Valenciana”.

Compromís no ha descobert la pólvora: estava inventada fa molt de temps. En realitat, el problema de Compromís no és el nacionalisme, entés en els mesurats térmens de l’Unió Valenciana de Lizondo i Hèctor Villalba. El problema és que siga regionaliste. Sí: regionaliste. Quan alguns ‘compromesos’ fugen de la Senyera com els vampirs de l’all, o no volen que s’interprete l’himne valencià (que té, des de fa moltes décades, una lletra “nacionalista” alternativa per a qui no vullga “ofrenar” tant), no és perque siguen nacionalistes, sino perque senten que Valéncia és una regió catalana (o creuen les falàcies dels que aixina ho senten). ¿A ón firmem per a que Compromís siga tan nacionaliste valencià com ho fon Unió Valenciana?

Òscar Rueda. Publicat en Las Provincias el 19 de juny de 2015.