«Qualsevol classe d’acostament de la RACV a la AVL s’interpretaria com una rendició»

Voro López, doctor en filologia valenciana.

Natural de Pinedo (1963), l’actual director de la Secció de Llengua i Lliteratura Valenciana de la RACV és u dels principals referents del valencianisme llingüístic. Ademés del seu Diccionari General de la Llengua Valenciana, López és autor d’obres com El parlar de l’Horta de Valéncia dins del dialecte apichat, La filosofía llingüística de Carles Salvador, Lluís Revest i Josep Giner, Tractat de mètrica valenciana, Proposta d’un “standard” oral Valencià o “For sale” i uns atres contes, entre unes atres. En esta entrevista contesta en una claritat meridiana a qüestions que preocupen als sectors valencianistes; algunes d’absoluta actualitat.

—¿Qué està passant en la Real Acadèmia de Cultura Valenciana? ¿Considera vosté que està abandonant com a institució la seua tradicional defensa de les Normes d’El Puig?

Fins ara el Decà només ha intentat, sense massa èxit, que la Junta General li aprove una “declaració conjunta del President de la AVL i del Decà de la RACV” a on se diu textualment que “Declaren la seua voluntat de propiciar, a través de grups de treball conjunts, les iniciatives i els mecanismes que possibiliten la cooperació efectiva entre les dos acadèmies en els aspectes que acorden, des del respecte a l’ordenament jurídic valencià i als àmbits competencials propis de cadascuna d’elles”. El problema està en l’última frase puix “l’ordenament jurídic” fa referència a un punt anterior del document a on se reconeix que segons l’Estatut “La AVL és la institució normativa de l’idioma valencià”; si acceptem açò i el fet de que jurídicament no tenim competències en l’àmbit llingüístic, supon que hem d’acatar lo que dictamine la AVL i que renunciem a normativisar la llengua valenciana, lo que supondria acabar en la tradicional defensa de les normes d’El Puig que es gestaren en la RACV. Seria una rendició encoberta al catalanisme llingüístic.

—¿Quina és la postura concreta de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV respecte a la maniobra d’acostament a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? ¿Hi ha unitat en el sí de la Secció?

En realitat lo que el President de la AVL i el Decà de la RACV proponen baix la fòrmula d’una “cooperació efectiva” és l’abraç de l’orso; la palometa quan s’acosta enlluernada a una llum potent acaba cremant-se. Qualsevol classe d’acostament de la RACV a la AVL s’interpretaria com una rendició i claudicació dels principis no solament de valencianitat llingüística, sino també cultural i identitària davant de Catalunya, pas definitiu cap a l’anexió total a l’identitat catalana, que es basa en una prèvia anexió llingüística (una llengua, una cultura, una nació, un Estat). Si en tot el procés de catalanisació que patim s’ha tengut algun mirament és perque la RACV, Lo Rat Penat i unes atres entitats han mantengut uns principis; si no haguera segut aixina no existiria la AVL, i la normativa la marcaria directament el IEC, cosa que fa pero per mig de la servil AVL. La Secció de Llengua i bona part de la RACV és conscient de lo que representa esta maniobra d’acostament. En la Secció hi ha unitat i unanimitat de parer en estes qüestions.

«Tots aquells que puguen fer seues les paraules de Julià San Valero, que fon Decà de la RACV, “Si som lo que som, serem. Si som lo que són, no serem. I nosatres volem ser, ara i sempre, valencians”, podem estar units a nivell cultural i llingüístic»

—Ara que ha quedat clar que la Secció no busca l’acostament a la AVL, ¿és un bon moment per a soterrar les suspicàcies que es despertaren en una part del valencianisme quan se reintroduïren els accents en les Normes d’El Puig?

Crec que la Secció i els seus membres havem demostrat la nostra oposició a la AVL i els seus postulats hui i sempre. Mai havem donat un pas cap a la seua política o criteri de convergència en el català, com arreplega la seua gramàtica en els “preliminars”. Sempre havem aplicat criteris d’estricta valencianitat llingüística i havem apostat per les formes genuïnes i diferencials valencianes a tots els nivells. La nostra premissa és que lo que és genuí, lo que singularisa al valencià dins de les llengües romàniques s’ha de potenciar i la manera de fer-ho és alçant-ho a la categoria de norma.

Me dol que la decisió de recuperar els accents –que durant un temps s’eliminaren a causa de les crítiques que rebia per part del catalanisme el primer sistema d’accentuació de les Normes d’El Puig– donara lloc a suspicàcies i divisió. L’accentuació es reintroduí simplificant-la perque es considerà que era beneficiosa per a la didàctica del valencià i perque, seguint la premissa de potenciar lo genuí, era l’única manera de marcar les grandíssimes diferències fonètiques existents entre el valencià i llengües veïnes com el català i el castellà. ¿Cóm anàvem a defendre la fonètica valenciana si davant dels catalanismes fonètics i ortogràfics com València, atmosfera, biògraf, però, perquè, francès, època, sèrie, medul·la, sèpia, telèfon… i tants atres no deixàvem clar que en valencià és Valéncia, atmòsfera, biógraf, pero, perqué, francés, época, série, mèdula, sépia, teléfon…? Obstinar-se en no seguir la norma actual d’accentuació no ajuda a la consolidació del nostre model llingüístic, netament valencià, ni a la necessària unitat del valencianisme; no obstant respectem eixa postura, encara que nos debilita.

«La Secció de Llengua i bona part de la RACV és conscient de lo que representa la maniobra d’acostament a la AVL»

—A banda del respecte a les distintes sensibilitats polítiques personals, ¿estem preparats per a l’unió del valencianisme cultural i llingüístic? ¿Pot oferir un mensage conciliador?

Tots aquells que puguen fer seues les paraules de Julià San Valero, que fon Decà de la RACV, “Si som lo que som, serem. Si som lo que són, no serem. I nosatres volem ser, ara i sempre, valencians”, podem estar units a nivell cultural i llingüístic i inclús hauríem de deixar a un costat les “sensibilitats polítiques personals” i unir-nos políticament en la defensa de lo que som i de lo que volem ser; lo que nos separa és tan insignificant que la divisió resulta patètica i és letal. Una atra cosa són aquells que han decidit que ser valencians és la seua manera de ser X o que directament volen ser únicament X, estos no formaran mai part de l’unió que tant desigem i tant necessitem, una llàstima; únicament me conhorta que en són pocs, encara que quan més chicoteta és l’anou més soroll mou.

—¿Qué hi ha de realitat sobre la suposta expulsió de Bernat Arlandis de la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV?

A soles sé lo que un dia aparegué en prensa, pero he parlat en ell i no té cap de notificació oficial; no la pot tindre perque tant un nomenament com una expulsió s’han de tractar en una Junta General i no s’ha tractat. Bernat és un magnífic membre agregat colaborador de la Secció de Llengua, nomenat per una Junta General. El Secretari de la RACV, estant yo absent de vacacions, li demanà les claus d’accés a la web de la Secció i ell li digué que no les tenia. Efectivament, yo li les demaní abans per a custodiar-les, puix des de que es parlà de “l’acostament” a la AVL el Decà ha mostrat un gran interés en controlar la web de la Secció de Llengua, a on està tot el material normatiu que ha produït la Secció i comunicats de la RACV sobre la llengua, tant és aixina que a mi també me les demanà el Decà. Yo no em negue a donar-les, sempre que em diga per a qué les vol i que eixe motiu estiga aprovat per la Junta General; mentrestant les claus d’accés a la web llenguavalenciana.com les custodiaré yo per tres motius: soc el Director de la Secció de Llengua, soc el Bibliotecari-Archiver de la RACV i segons l’artícul 33 dels Estatuts tinc al meu càrrec la conservació de tots els documents de la RACV, per una atra banda en eixa web hi ha treballs en drets d’autor i yo soc el responsable de que siguen respectats.

«Tant un nomenament com una expulsió s’han de tractar en una Junta General i no s’ha tractat. Bernat Arlandis és un magnífic membre agregat colaborador de la Secció de Llengua»

—Si la RACV, com a institució, escomençara a usar en les comunicacions exteriors una normativa diferent a la de la seua pròpia Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes (per a cobrar una subvenció de 33.000 euros de la Diputació de Valéncia), ¿quines mides se poden plantejar?

Està clar que condicionar una subvenció de 33.000 euros al fet d’usar una normativa és un intent de chantage barat, de lo més tosc i descarat, per part dels polítics. Ya el govern municipal del Cap i Casal en mans del PP ho intentà en la subvenció municipal que donava a la RACV. Ad este chantage també es veuen someses unes atres entitats com Lo Rat Penat. Si acceptem el chantage haurà triumfat l’extorsió i la coacció que eixercixen els partits que nos governen i perdrem una de les llibertats més importants com és la llibertat d’expressió. La Constitució reconeix el dret a “Expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions per mig de la paraula, l’escrit o qualsevol atre mig de reproducció”, aixina com el dret “A la producció i creació lliterària, artística, científica i tècnica”. Ad estos drets no se li poden impondre normatives.  Pero si anem al marc jurídic hem de recordar que l’artícul 41 de l’Estatut diu: “La normativa llingüística de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua és d’aplicació obligatòria en totes les administracions públiques de la Comunitat Valenciana”. La RACV o Lo Rat Penat no formen part de les administracions públiques, per tant no estan obligades a aplicar obligatòriament la normativa de la AVL i ningú té dret a obligar-les a que ho facen. Yo pense que la nostra llibertat i dignitat val més de 33.000 euros i que la Diputació no està respectant el marc jurídic en este chantage.

—¿Li augura futur al senyor Martínez Roda com a Decà de la RACV?

No sé si acabarà el seu decanat, pero en el seu comportament “manu militari” i “ordeno y mando” no va per bon camí. Ha d’entendre que ell és “primus inter pares”, és dir, el primer entre iguals i que no pot impondre per la força i de males maneres les seues opinions als atres; per damunt d’ell està la Junta General, que és sobirana i el sentir general d’esta és lo que ell ha de representar, no el seu particular. ¿Qué vol dir això de que com soc el Decà firme lo que em dona la gana, en qui em dona la gana sense necessitat de l’aprovació de la Junta General? Per una atra banda, la falta constant de respecte als acadèmics, als estatuts i reglament de l’entitat, en la connivència del Secretari, no pot acabar be. La llista de faltes i agravis està fent-se massa llarga per a tolerar-la. Me dol que aprofitara la meua absència per a intentar autoproclamar-se Director de la Secció de Llengua contra els estatuts i la cavallerositat que s’espera en el tracte entre acadèmics, m’indigna que duguera als polítics catalanistes a la RACV per a sumar vots a la seua proposta, m’avergonyix que manipulara al seu favor la votació sobre l’acostament a la AVL i que el tema haja acabat en els tribunals, pero lo imperdonable és que ha dividit la RACV i ha creat desconfiança en la societat valenciana. Crec que ha perdut el control i està dispost a tot per a conseguir no sabem qué.

«El catalanisme en Valéncia vol véncer, ya que no conseguix convéncer»

—¿A ón creu que està la frontera entre el debat sobre qüestions relatives a la llengua valenciana, inclús entre distintes posicions sobre la seua adscripció o naturalea, i la renúncia a les Normes d’El Puig?

La filologia ha alvançat molt en els últims anys i els estudis sobre el valencià també. Si deixem a banda el tema de l’orige, que encara està debatent-se i que no podem esperar a que tota la romanística es pose d’acort per a normativisar i normalisar l’us del valencià, a hores d’ara ya sabem lo que és valencià i lo que no a nivell ortogràfic, fonètic, lèxic, morfològic i sintàctic. La frontera està en lo que no és valencià hui en dia. No podem acceptar –¿per qué hauríem de fer-ho?– que lo que no és valencià forme part de la norma i s’ensenye en les escoles. A nivell ortogràfic hui no respon al valencià ni la terminació -itzar ni la l·l, per posar dos eixemples; a nivell fonètic no és valencià València, però o francès; a nivell lèxic no és valencià espectacle, perruca, amb o gripau, ni els arcaismes aquest o nosaltres; morfològicament no és valencià homes, refrescos, mediterrani, i sintàcticament no ho és dir “tot promovent-ne l’us”, “et presente Maria” (en conte de “a Maria”), “això és per tu” (en conte de “per a tu”). Les Normes d’El Puig són fonamentalment ortogràfiques, pero el model llingüístic desenrollat a partir d’elles va molt més allà; seria relativament fàcil posar-se d’acort en una ortografia, inclús podrien conviure dos ortografies, ¿pero qué fem en totes les atres qüestions gramaticals i lèxiques? La frontera està entre lo que és valencià i lo que no ho és.

—En l’última década la Secció ha tret a la llum el seu Diccionari General de la Llengua Valenciana, el corrector ortogràfic, la Gramàtica Normativa i la flexió verbal actualisades, entre unes atres obres… Totes elles de referència per a l’us correcte de la normativa de la RACV. ¿Cóm valora el treball realisat?

Entre eixes atres coses està el traductor, el Diccionari Valencià de la Rima, el Estàndart oral valencià i treballs sobre toponímia, gentilicis… que estan penjats en la web llenguavalenciana.com, una web que creix dia a dia en uns atres documents també normatius, sense deixar a banda la considerable ampliació del Diccionari Ortogràfic Bilingüe que estem fent, com també del General, que està preparat per a una segona edició corregida i considerablement aumentada. L’objectiu és dispondre de tot lo necessari per a un us correcte i digne de la llengua valenciana a tots els nivells. El treball és immens i es fa gratis et amore, inclús renunciant als drets d’autor de les obres, la nostra gratificació no és econòmica, per lo que encara hem d’estar més agraïts a tots els que fan esta faena. Yo estic molt satisfet pel treball que entre tots s’ha fet i els anime a seguir perque encara es pot millorar i fer-ne molt més; la veritat és que nos falten mans, aixina que si algú s’anima… faena hi ha per a tots.

«Condicionar una subvenció de 33.000 euros al fet d’usar una normativa és un intent de chantage barat, de lo més tosc i descarat, per part dels polítics»

—La pròpia AVL treballa en informes favorables a grafiar ‘Valéncia’ en accent tancat (com defenen la Secció, Lo Rat Penat i l’Associació d’Escritors en Llengua Valenciana, entre unes atres organisacions valencianistes). Inclús alguns dels seus membres, encara que no ho confessen en públic, són partidaris d’esta opció… ¿Té trellat que l’accent del topònim contradiga a la seua pronunciació?

Escriure València és un desficaci ortogràfic, puix va contra una realitat llingüística històrica ben documentada. Valéncia es pronuncia en tot el territori valencià en é tancada, açò no ho discutix ningú, ergo ¿a qué ve escriure-la en è oberta? Adaptar els nostres topònims a l’ortografia i fonètica catalana, com ve fent-se contra tota tradició històrica, me pareix denigrant i algun dia s’hauran de posar les coses en el seu lloc. Escriure a la catalana València no respon a motius filològics ni normatius, respon a intencions polítiques i ideològiques, respon a un lent, pero constant, procés de catalanisació i les coses s’han de dir clares; el catalanisme en Valéncia és una realitat i, encara que és una minoria, té molt de poder. Com diuen en el meu poble “o plantem cara o se nos menjaran pels garrons”.

—Llavors, ¿cóm se justifica que la defensa per raons polítiques de la variant ‘València’ pese més que la realitat fonètica?

La forma València no és una variant, és la forma catalana del topònim valencià Valéncia, com Valence és la francesa o Valencia la castellana. Ya he dit que filològicament no té cap d’explicació i les raons són ideològiques i efectivament polítiques. Això ho haurien d’explicar els polítics i conteste en una pregunta. ¿Per quina raó política s’ha de grafiar el topònim Valéncia a la catalana?

«Lo que singularisa al valencià dins de les llengües romàniques s’ha de potenciar i la manera de fer-ho és alçant-ho a la categoria de norma»

—És més, resulta molt eixemplarisant que la pròpia AVL accepte la doble accentuació en paraules desideologisades, com ‘café’ i ‘cafè’, pero no se plantege a lo manco una solució similar per al topònim que definix el nostre territori. ¿Quina explicació pot haver en este sentit?

Ni és acceptable que un diccionari valencià duga la forma “cafè” a la catalana, ni que s’accepte una doble accentuació per a Valéncia perque la fonètica valenciana del topònim és una i no dos; no és com el cas de paraules com “pou”, que segons la zona la o és tancada o oberta. Si s’ha respectat la forma Dénia, en e tancada, com a excepció a la norma, també es pot grafiar Valéncia en e tancada com a excepció que és. El problema és que el topònim Valéncia és emblemàtic i molt usat, si s’escriu a la valenciana faria vore internacionalment una diferència més entre el català i valencià, i això va contra la suposta “unitat de la llengua” que tant cacareja el catalanisme.

—¿Qué opina dels perfils dels nous membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?

A excepció d’Abelard Saragossà, que com a mínim és dialogant –i provablement per això ha estat a punt de no entrar–, tots ells són catalanistes militants; estan en el seu dret de ser-ho, pero no crec que siguen representatius del sentiment majoritari valencià sobre la llengua i haurien de ser l’excepció o el toc de color en la AVL, no la majoria.

«Escriure a la catalana València no respon a motius filològics ni normatius, respon a intencions polítiques i ideològiques, respon a un lent, pero constant, procés de catalanisació i les coses s’han de dir clares»

—Per contra, crida l’atenció que s’hagen descartat els noms més conciliadors com el de Lluís Fornés… ¿Per qué creu que han tirat per la ‘llínea dura’?

Perque el catalanisme en Valéncia vol véncer, ya que no conseguix convéncer, i Fornés supon un vectigal per ad ells perque és un lliurepensador i no un conseller de la cabotada; en la AVL no volen un debat real i científic perque les conclusions no serien les que ells tenen previstes. La AVL busca “reconciliar” persones en càrrecs, afalacs i diners, satisfent a presuntuosos i vanitosos, lo que és fàcil quan hi ha tanta mediocritat, pero no vol reconciliar postures, simplement se llimita a reconéixer algunes característiques llingüístiques valencianes –a soles algunes– perque no es poden negar, per a justificar la seua costosa existència, pero com diuen en la seua gramàtica sempre baix un criteri de convergència en el català “a fi de garantir-ne la cohesió pertinent”. És dir, que tota decisió es pren condicionada per dos premisses: la convergència i la cohesió en el català. Qui qüestione les premisses fa nosa en la AVL.

—En general, ¿a ón escomença la política i a ón acaba la filologia en la qüestió valenciana?

Max Weinreich digué que “una llengua és un dialecte en un eixèrcit darrere”, és dir, que llengua i política no estan tan separades. Quan Valéncia tenia un Estat i era un regne independent, ni ací ni internacionalment se qüestionava l’existència i identitat de la llengua valenciana. Hui som una simple autonomia dins d’un Estat d’autonomies de primera, de segona i de tercera; la nostra no és de primera i la nostra llengua tampoc. A pesar de que el nostre Estatut reconeix l’existència de l’idioma valencià a nivell espanyol a soles se reconeixen quatre llengües (castellà, gallec, vasc i català); el valencià o simplement se considera català o queda dins del grup dels pàries format per l’aranés, l’aragonés, l’asturià, el càntabre…

Tots imaginem quines serien les conseqüències polítiques que tindria una catalanisació total de Valéncia, per això des de la política catalana s’utilisa la filologia en benefici propi. Si algú té algun dubte, que lligga el manifest políticollingüístic de Pompeu Fabra i els seus de 1934 titulat “Desviacions en els conceptes de llengua i pàtria”; a partir d’ell la filologia catalana ve treballant al servici de la política nacionalista i expansionista catalana.

—Breument, ¿pot explicar en qué consistix el cas noruec i la seua hipotètica aplicació al valencià?

Qui millor ha explicat açò és Òscar Rueda, membre de la Secció de Llengua de la RACV. En síntesis se tracta de la coexistència i cooficialitat a nivell social, en igualtat de drets i de reconeiximent, de dos normatives distintes per a una mateixa llengua; pero si algú creu que el catalanisme intransigent va a acceptar que en Valéncia convixquen les normes del IEC i de la RACV està molt enganyat. Ara be, com el mal ya està fet, en l’hipotètic cas de que un partit o coalició tinguera la força suficient en les Corts Valencianes per a fer-ho, seria un principi per a esmenar el dany causat, puix estic convençut que els usuaris s’identifiquen més en la normativa ortogràfica, gramatical i lèxica de la RACV que en la de la AVL o IEC i açò seria la fi del catalanisme llingüístic.

—Sectors catalanistes de Valéncia insistixen en que no hi ha conflicte llingüístic i en que les postures autoctonistes i d’independència de la llengua valenciana són marginals. No obstant, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) retracta a una majoria de valencians que considera que el valencià és un idioma independent. ¿Per qué esta dicotomia?

Lo del CIS és una realitat, sempre ha segut aixina des de que Sanchis Guarner feu les primeres enquestes i tots, absolutament tots els valencians enquestats, contestaren que parlaven valencià. I el conflicte està precisament ahí, en que a pesar del sentir majoritari dels valencians una minoria catalanista impon els seus criteris. Si els autoctonistes fórem marginals no hi hauria conflicte, pero conflicte hi ha encara que el catalanisme i els seus adlàters ho neguen. La pròpia creació de la AVL és un intent d’acabar en el conflicte, encara que ha acabat formant part d’ell. Si no hi haguera conflicte, si fórem una minoria marginal ¿per qué corren rius de tinta cada volta que algú toca el tema?

—S’ha construït una espècie d’image pública de que els defensors d’una llengua valenciana independent i d’una normativa pròpia són reaccionaris i poc menys que ‘cavernícoles’. Parlem clar, vosté és una persona progressista i, entre unes atres coses, defensor dels drets de la comunitat LGTBI. ¿A qué se deu llavors eixa insistent relació valencianisme-dreta si la tria de model llingüístic és independent de la posició política dels usuaris?

Mos yayos eren republicans i mon pare li distribuïa els llibres a Josep Mª Bayarri durant la dictadura embolicats en paper d’estrassa; en ma casa es respirava un ambient antifranquiste i valencianiste. Mai entenguérem per qué l’esquerra valenciana trencà en el valencianisme que havia defés abans de la Guerra Civil i combregà en algunes postures que Joan Fuster proponia en Nosaltres els Valencians. Sigam clars: la dreta posterior a la Guerra Civil mai ha segut valencianista, el seu valencianisme ha segut simbòlic, i tampoc és defensora del model llingüístic de la RACV perque no li preocupa ni li interessa el valencià, únicament el tolera. Durant la transició molta dreta s’infiltrà en el valencianisme per a combatre el catalanisme de Valéncia i de Catalunya, perque atentava contra la concepció monolítica que ells tenien d’Espanya; açò ho aprofità el catalanisme, que associà una postura cultural, simbòlica i llingüística a unes postures en connotacions negatives en una estratègia de desprestigi. Ni tot el valencianisme és de dreta ni tot el catalanisme d’esquerra; ni ha segut, ni és ni serà aixina, això també es pot vore en les enquestes del CIS. Ser progressiste, doctor en filologia, gai o ecologiste… és absolutament compatible en ser valencianiste i defendre una llengua valenciana independent; done fe.

—Segons la metodologia científica, qualsevol teoria se pot revisar, comparar o refutar. No obstant, els departaments de filologia de les universitats públiques valencianes insistixen en formar als alumnes en un dogma de fe. Qui se n’ix de la ruta marcada se convertix en ‘enemic’ a eliminar. ¿No és una paradoxa respecte al propi esperit universitari?

Els valencianistes havem patit en les universitats valencianes una persecució al més pur estil fasciste per banda dels que es diuen progressistes i demócrates, per si algú encara no ho sabia, i açò encara està succeint. Qui més ho patí foren els valencianistes que estudiaren filologia com Toni Fontelles, Chimo Lanuza, Laura García, Manolo Gimeno, Fede Feases i yo mateix, entre molts atres que hagueren d’ocultar-se per a no ser discriminats; tant és aixina que encara hui tinc que callar noms, perque si en els instituts que treballen saberen cóm pensen els companyons els marginarien. La Facultat de Geografia i Història era un atre centre repressor i en ella patiren Mariví Ferrandis o Juli Moreno, entre molts atres també. És vergonyós l’adoctrinament que des d’alguns departaments d’algunes facultats se fa i inacceptable l’ocultació de documentació i publicacions que contradiuen la doctrina pancatalanista, tant a nivell llingüístic com històric. El dogma és inqüestionable en alguns departaments, que actuen com feus a on imponen el seu dogmatisme, i açò no ho hauria de seguir consentint la nostra Universitat.

Quan acabí les dos especialitats, una volta llicenciat i mentres fea el doctorat, és quan en realitat aní de manera autodidacta formant-me com a filòlec; ben poc de lo que sé ho he deprés en la Facultat i la llista de llibres que he llegit i dels que mai me parlaren és infinitament més llarga que la de les llectures universitàries obligatòries, escomençant pels treballs llingüístics de Leopoldo Peñarroja sobre el mossàrap, les obres lexicogràfiques i gramaticals de Lluís Fullana, J. Mª Guinot, Josep Nebot o Carles Ros, les investigacions històriques de J. San Valero o Amparo Cabanes sobre la reconquista i repoblació o l’obra lliterària de Josep Mª Bayarri, Miquel Adlert o Xavier Casp, entre molts, molts atres.